Maria Àngels Viladot

 PENSAMENTS II

Quan siguis vella

Quan siguis vella i grisa i t’endormisquis

davant la llar encesa, pren aquest llibre,

llegeix-lo a poc a poc i somia en l’esguard dolç

i  les ombres fondes que abans tenien els teus ulls.

         Quants van estimar els teus moments de gràcia feliç

i amb amor fals o vertader la teva bellesa,

però només un home va estimar la teva ànima peregrina,

va estimar els sofriments que et mutaven el rostre.

I ara, moixa davant les brases lluents,

rumies, entristida, com va fugir l’amor

i vagava sol pels cims de les muntanyes,

i amagava el rostre enmig d’un vel d’estrelles.

When You Are Old. William Butler Yeats (1865-1939)

Els anys han passat en un tres i no res. En un sospir. I en poc temps he perdut familiars i amics. Morts d’amigues que ho eren des que jugàvem a firetes i nines.  Morts que van molt més enllà d’un fet natural  que cal assumir i ja està.   Morts  que no he paït   encara i que no crec que tingui temps d’arribar a fer-ho. La pèrdua de dues amigues entranyables, en tant poc temps,  ha significat una violenta sacsejada; m’ha enfrontat a la seriositat de la vida, al seu prodigi, al seu horror.   Perquè arriba una edat que el traspàs dels éssers estimats  t’encara a la pròpia pèrdua. Et qüestiona tantes coses.

S’han acabat algunes anades al cine, al teatre, s’han acabat algunes paelles en el jardí  i sopars a la llum de les espelmes. S’han acabat les passejades amb les onades benignes del  mar cobrint-nos els turmells, converses interminables. S’han acabat algunes de les bicicletades empordaneses.  I m’he quedat amb el regust agre a la boca de no haver pogut dir-les com les admirava, com les estimava. La nostra relació era tan natural, tan espontània i afectuosa que pensava que no calia.  És avui que em  sap greu no haver  sentit el frec tebi del seu petó a la meva galta, del meu petó a la seva,  de no haver-les dit en una abraçada: «T’estimo».

Nosaltres, les persones grans, hem estat  arbres frondosos però les fulles cauen i, a poc a poc,  ens hem anat quedant sense la protecció del brancatge espès.  I així arribarà un moment que ens trobarem a la intempèrie més descarnada, a la inclemència de les  ventoleres, a la severitat del sol que crema sense que puguem aixoplugar-nos enlloc, fins que ens  fongui definitivament. El temps tot ho destrueix, tot ho panseix, tot ho desfà, tot ho podreix, tot ho torna pols. Ho torna res. Aquella ombra fresquívola i acollidora que ens brinden la vida de les amistats i familiars estimats es va desfent  a pleret amb els vapors corrosius del temps.

No tinc intenció de  fer  exhibicionisme espiritual, cap mena d’estriptease místic, i tampoc no és pessimisme. Pel que fa a la mort,   no tinc res massa més profund  a afegir a allò que ja hagi pensat i dit el més mortal dels mortals. Però hi ha qui s’arrecera en l’eternitat,  en Déu Nostre Senyor, la qual cosa em sembla una manera  vanitosa de guarir-se de la por que pot provocar la pròpia mort. Entre altres coses  perquè la dualitat ànima i cos és una creença  superada per la Ciència.  És clar que avui la Ciència està d’allò més difamada (sobretot a la mateixa Universitat) per un allau de bogeria fanàtica.  En qualsevol cas, les criatures humanes que no som creients, cosa que no vol dir mancades d’espiritualitat,  ans el contrari,  ens quedem sovint a cel descobert, a la serena. Despullades davant el temor, poc o molt, que produeix  la proximitat de la dalla.

Els anys passen, sí,  i la presència que anuncia la proximitat de la vellesa apareix incansablement, a cops amb cruesa.  Ja no són les arrugues, els cabells blancs, les  xacres, a vegades petites, a vegades grans, és l’energia del motor que s’acaba. Un motor que cada cop té les bieles més fluixes.  Vellesa sense subterfugis, vellesa sense màscares ni volta enrere. Ningú no es pot quedar en règim de perennitat a la Terra i, igual que l’efímera joventut, la vellesa passa volant. Una escala de cargol que cruix sota els peus, un balcó de fusta que fimbra amb vistes a un penya-segat tan vertiginós com inevitable. No fa massa dies va ser el meu aniversari,  73 anys,  un aniversari feliç i al mateix temps remogut,  confrontada amb el  desgast del pas dels anys, tan jove que havia estat, amb tanta energia, amb tant tan tot. La sensació de vellesa m’ha agafat de sorpresa. Cap garantia de perdurabilitat amb salut;  cap aval que em garanteixi evitar l’experiència de viure la solitud dels vells,   de la qual tant se’n parla.  De cop, en el meu 73 aniversari,   tot em sembla una propina, em sembla que el final m’aguaita a prop, em fita per a veure quan em pot atrapar, encara que no sigui cert, encara que visqui, com visc,  una vida saludable.

Per acaba-ho d’adobar, avui dia es parla de la feminització de la vellesa,  la qual cosa vol dir que les dones som majoritàries en aquesta etapa de la vida, superem en un 32% als homes en aquest aspecte. Val a dir que la proporció és més accentuada quan més avançada l’edat.  Un munt de dones vivint la senectut i la vellesa amb la càrrega dels estereotips negatius pel fet de ser dones i pel fet de ser velles. Estereotips que, no cal dir-ho, intervenen en la comunicació amb el membres de les altres cohorts d’edat. I en aquest aspecte vull trencar una llança a favor de la comunicació inter-generacional, amb les noies joves.

Diuen que la vellesa és l’etapa de la saviesa, el regne de l’experiència, això diuen. Potser sí. També la pinten amb una llum tètrica, no exempta de versemblança, com passa a dos poemes famosos que comparteixen títol, «Quan siguis vella», de Yeats, l’un i de Pierre Ronsard, l’altre. Ambdós descriuen un estat de melangia i desesperació a partir de la imatge del declivi físic i vital de les respectives protagonistes.

En to cas, a mi em sembla una etapa humiliant. Un tràngol desagradable.  Una amenaça constant. Que la visc encarant-la amb positivitat, quin remei, però que a cops em fa sentir ridícula. Per això, les dones grans, confrontades al nostre declivi, ens resguardem entre nosaltres. Creem tertúlies, grups d’amigues. Anem en grup a concerts de música, al teatre, al cine, a fer excursions.  Ens protegim. I per això, també,  agraïm tant les mostres de respecte dels joves (la cultura xinesa de la pietat filial). Les dones  (les joves) no tenen massa problemes com sembla que puguin tenir els nois (si no és que hi ha un vincle estret de comunicació i d’afecte, com per exemple, amb els nets) de mostrar-ho obertament, espontàniament. Ho noto sovint  en la meva minvada vida social;  som dues cohorts d’edat molt allunyades una de l’altra, no hi ha competència de cap mena, les dones grans, en termes generals, no els fem nosa a les joves, som molt diferents en valors, en expectatives, en vivències vitals,  elles emprenen un camí, nosaltres ja l’hem recorregut i estem arribant a la meta final, i em trobo que em contemplen afectuosament, que em respecten amb l’afecte de transmissora d’aquella experiència i saviesa de que fruïm, diuen, les persones entrades en la senectut, les persones velles. No em despullen de la meva identitat de persona. Ans el contrari. I jo se’ns dubte aprenc de la seva perspectiva fresca i dinàmica. De la bellesa incommensurable de la seva joventut. Les miro de lluny i internament somric.

El poeta Pierre de Ronsard acaba el seu poema «Quan siguis molt velleta» amb els següents versos:

«No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:

cull des d’avui mateix les roses de la vida.»

Carpe diem 

PENSAMENTS I

Deia  Frederica Montseny que «la dona és obligada a agafar la llibertat si no li donen».  M’esplaiaré amb tota franquesa contra una certa tipologia de dones (ja sé que no és aquesta la mena de llibertat de la qual ens parla Montseny)  definida en la coneguda  síndrome de l’ «abella reina»:  La tendència que tenen algunes dones en llocs de comandament de menysprear i fer la traveta a altres dones perquè les consideren rivals. Un efecte, diuen, de la discriminació de gènere. Una  rèmora pels valors del feminisme.   

Vivim encara en un món on els «trets femenins» són vistos com una debilitat. El poder atorga reconeixement amb comptagotes i que una gota  caigui sobre el cap d’una dona no és un miracle però gairebé. Per tant, enfrontades al panorama discriminatori per raó de gènere, no ens hauria d’estranyar que algunes dones reaccionin amb deslleialtat. No només no competeixen de manera sana, sinó que fan tot el contrari: Es vanten fora del ramat de les dones —a les quals consideren uns éssers inferiors—per poder mantenir-se en el pòdium del Poder (ai làs, sol ser masculí), amb un ventall de  conductes inacceptables,  les que siguin necessàries, les que convingui.  Totes les Bee Queens  són tiranes amb els subordinats, sobretot (sobretot!) amb les dones.

No les suporto però encara aguanto menys a les imitadores, a les que les plagien. Són mindundis servicials.  Aquest «no les suporto» és una expressió alliberadora  a títol personal,  amb forta càrrega emocional,  que pot fer riure. Doncs, no, només les ximpleries fan riure, mai les coses serioses. Des del punt de vista cognitiu  diré que són un llast  en el camí  per atrapar aquesta llibertat de què parlava  Frederica Montseny. I més en aquests moments que la negació de la violència de gènere ha arribat a les institucions, i que s’adverteix una reacció patriarcal.

De manera que, tant les posicionades «abelles reina» com les aspirants a ser-ho, amb la seva deslleialtat i manca de sororitat ,  fan un mal favor a la lluita perennal  de les dones per  la igualtat. Una lluita centrada en la recerca de  la Justícia amb majúscules.

Quin dolor emocional, quin sentiment d’inferioritat tenalla a les mindundis servicials pel fet de necessitar sentir-se tan superiors. Amb un desfici passional per a les «altures» del poder busquen desesperadament  l’acceptació, competeixen amb les altres dones, a les quals veuen com a eternes rivals (rivals imaginàries),  per  por a que els  «robin» el lloc de reconeixement que consideren que es mereixen. «Jo soc molt  millor que no pas tu, posa’t a la cua»,   «No suporto veure’t, no aguanto saber, ni tan sols sospitar,  que tens èxit». I molt menys en el cercle que admiren. Si poguessin enfonsar les seves «rivals» en el llot de la desgràcia llavors ja fora bingo. Una lluita a mort. La mort és simbòlica, és clar. Senzillament, «et tinc sota la meva peülla i no et deixo respirar.» Quina paranoia, déu meu!  

 «La passió de dominar és la més terrible de totes les malalties de l’esperit humà»,  va dir  el senyor Voltaire. I no li mancava ni un bri de raó.

En qualsevol cas,  em costa d’allò més aguantar el provincianisme d’aquestes dones estil «Cruella de Vil».  Entengui’s bé el terme «provincianisme»: aquesta estretor d’esperit, aquest arrapament admiratiu al Poder,  aquesta expulsió de les altres dones,  a les quals  desitgen derruir per la seva necessitat malaltissa de  reconeixements.  Amb zero plasticitat de  pensament, busquen confirmar el prejudici per convertir-lo en convicció. Adjudiquen estereotips, prejudicis, cerquen apuntalar-los, asseverar-los,  per guanyar una suposada contesa contra una rival imaginada que temen que  les destroni.  Es mouen sempre en el llot de la buidor interior i per emplenar el dipòsit atrapen víctimes propiciatòries a les quals, esclafant-les, els roben l’energia necessària per l’autoestima de la qual manquen.

Així és el comportament humà, ens comparem amb els altres (ho fem de manera automàtica) i a rel d’aquesta comparació, vet aquí!,  ens sentim superiors o inferiors.  També pot ser que,  en el procés comparatiu,  la pròpia autoestima quedi incòlume  i que el resultat   és que ens complaem en la igualtat com a éssers humans. En aquí rau l’empatia, el reconeixement dels altres. La bondat. Per això discrepo amb rotunditat  del liberalisme radical, això de que cadascú s’espavili amb la pròpia vela. De les formes descarnades de l’individualisme pur i dur en general i, en concret, de les Bee Queens i les aspirants a ser-ho.  La persona que no pot més, en el millor del mons es quedaria endarrerida, tan se val, tenen dret a esperar el suport de la resta.  I les dones en general han estat sempre en aquest rang de qui perd.

Hi ha una frase  que diu:  Aquesta persona «s’ha fet a sí mateixa». Crec que és més lloable si, a més, ha ajudat a que les i els altres no es desmuntin. L’auxili és una actitud humana a parer meu imprescindible.  Vivim en societat (les formigues, les abelles, els elefants, els llops…viuen en societat, es necessiten), som necessàriament socies i soscis de la resta. Les «abelles reina» s’han fet a si mateixes escopint a la cara a les altres dones a les quals menyspreen. O bé admiren o bé degraden. I la degradació pot disfressar-se de moltes maneres, la condescendència, per exemple. Els comportaments condescendents ataquen directament l’autoestima de la gent.. Tot plegat, mecanismes mol primaris.

Oportunistes, grimpadores, aduladores, líders de sectes… saben com ensabonar l’ego de qui patològicament admiren. Saben com fer que, immediatament, les adulin a elles. Les avorreixo.

Les dones tipus «Cruella de Vil» poden ser de dretes però també anomenar-se d’esquerres o feministes perquè, en la vorera solejada de la justícia, la igualtat i el progrés,  plou igualment la síndrome de hybris:  L’ambició desmesurada, un ego descomunal, la petulància i la vanitat. Narcisisme al galop… I tothom que s’oposa a elles o a les seves idees són enemics personals, persones que responen a enveges.

Sempre he pensat que això de dur l’etiqueta d’esquerra o progressista liberal  també podia servir per amagar els detritus de la mala fe, de l’enveja, del despotisme  d’alguns i algunes.  Passa el mateix amb l’etiqueta feminista, en segons quins sectors.  Sens dubte moltes dones que es diuen feministes i d’esquerres són servils aprenents d’ «abelles reina».  Només cal que diguin que són «progressistes», que són «gent d’esquerra»  perquè automàticament se les conceptuï amb simpatia a priori,  per més  que siguin unes tiranes arrogants, xopes d’una auto-suposada superioritat. La societat les ubica automàticament en el grup de persones decents, compassives i solidàries encara que amaguin ser unes escorpins, unes masclistes camuflades.  Però elles felices, s’escudegen en l’apòsit d’aquelles paraules (ser d’esquerres i/o progres liberals i/o feministes) per tenir bona consciència. Com les i els creients que poden pecar però si resen un quants parenostres i tenen fe se salven de l’infern.