DIARI D’UN CONFINAMENT

Bellcaire d’Empordà, març / abril de 2020

Dissabte, 21 de març, 2020 (primer dia del diari)

Som a 21 de març. Ja és primavera. La vaig detectar el dia de Sant Josep en les poncelles a punt d’esclatar i en les fulles noves, amb aquell verd lluent que sembla dir-nos "Fixeu-vos només en mi, soc el protagonista!". Però avui el matí s’ha aixecat enfonsat en una nuvolada grisa que no em deixa respirar. Seria absurd no reconèixer que estic trista. Em puc mentir a mi mateixa, però no pas als qui em coneixen. Se’m veu d’una llegua lluny. No hi deu haver res més emprenyador per als altres que algú que exhala aquest to soporífer que m’envaeix. Decepció, desencant, engany, ràbia... No trobo l’antídot per combatre’l.

Una tristesa profunda, ombrívola, per tot i per res. Per tot i pels centenars de morts de cada dia. Per tot i per no saber-me avenir de com hem arribat fins aquí. Sí, aturem-nos. No és una advertència. És un crit desesperat d’angoixa.

Potser estic confonent la tristesa amb el pessimisme? Potser sí, en part. És clar que estic trista, trista i, a més, soc pessimista de mena quant al futur de la humanitat. Sabrem vèncer els inexpugnables depredadors? Tant de bo. En qualsevol cas jo no ho veuré i, quan hi penso, m’atrapa l’angoixa del present i del futur dels meus fills i nets, a través dels quals veig tots els joves, tots els petits. El pànic d’això m’acosta més a la vida, a viure-la intensament. I si tinc por de l’hecatombe apocalíptica és perquè m’agrada viure. M’agrada la vida. Però quina vida? Aquesta és la meva pregunta constant. Ahir vaig anar al supermercat i, per sobre de les prestatgeries que no arribaven al sostre, en una dansa serpentejant per escapolir-nos els uns dels altres amb mascaretes i guants d’un sol ús, espiava els carros dels passadissos paral·lels plens a vessar d’hamburgueses en envasos plastificats, o d’ampolles de Coca-Cola a punt d’estimbar-se, o de rotllos per eixugar-se el cul amuntegats en equilibri malabarista. M’ha semblat tan indecent que llavors ha estat quan el pessimisme m’ha envaït i quan les ganes de viure han revifat davant la impotència, ni que sigui per contrarestar en mi mateixa aquesta deixadesa moral i cultural. El cor se’m ressent de tal manera que m’arrapo a la vida.

Diumenge, 22 de març

Diuen que la tristesa ens roba el plaer, que en la tristesa es perd l’interès per tot. Doncs no és cert. Avui he estat immensament feliç ballant a la terrassa amb el Lluís, abraçats a ritme de Simon & Garfunkel. En un moment determinat de la nostra dolça abraçada, les campanes han començat a bramar per cridar a missa de dotze. I llavors, l’única rosa que ahir va florir m’ha semblat d’una bellesa gràcil preciosa. Els lliris liles eren fosforescents i, en un desfici d’alegria i plenitud, volien ballar amb nosaltres al compàs de la música i la cridòria del campanar.

Dimarts, 24 de març, 2020

Portem deu dies confinats a Bellcaire d’Empordà, obligats, sí o sí, per la Clara. Com si el món hagués desaparegut. L’Skype ha estat el nostre aliat per contactar amb els nostres fills i nets. L’Skype i el WhatsApp. Podré resistir el temps que ens queda de confinament sense tocar-los? Sense abraçar-los? Sense sentir les seves olors, la fressa dels seus petons a les galtes? No en tinc més remei. Quan s’aixecarà la veda? Falten mesos. Pateixo per ells. Creuem els dits.

Com diu O. Henry, en un dels seus meravellosos contes "la vida és feta de sanglots, sospirs i somriures, amb predomini dels sospirs".

Aquesta tarda hem jugat a enfonsar vaixells. A una banda de l’Skype, a Barcelona, els nostres nets Biel i Guillem, la nostra filla Clara i la Lucy, la babysitter americana que viu amb ells. A l’altra banda, el Lluis i jo. El Guillem, que és molt competitiu perquè tot ho ha de fer bé (és un retret que li faig), estava encantat d’haver-nos guanyat. Són dues preciositats. Es porten molt bé.

La Clara, com a metge, se la juga a l’hospital cada dia. Em comenta coses com ara que tots els sanitaris aniran caient com mosques, o sigui, es contagiaran, i jo em crispo. Si a Catalunya hi haguessin tantes UCIS com a Alemanya no hi hauria tants morts. Les dades que he elaborat (dades extretes de fons absolutament fiables) ho diuen tot: a Alemanya la taxa de letalitat és del 0,27%. A tot Espanya, la taxa de letalitat és del 5%. I a Catalunya també al voltant del 5%. Aquesta taxa representa la proporció de morts respecte del total de persones diagnosticades. Alemanya té 82 milions d’habitants i 25 000 UCI: una UCI per cada 3280 habitants. Catalunya disposa de 600 UCI i som 7,4 milions d’habitants: una UCI per 12 335 habitants. Alemanya té 4 vegades més UCI que Catalunya. Us sorprèn la diferència pel que fa a la letalitat? L’any 2012, el govern d’Artur Mas va rebaixar el pressupost del Departament de Salut de 9624 milions d’euros a 8172 milions d’euros. Els darrer 9 anys (2010-2019) la Generalitat ha augmentat el seu pressupost un 4,6%. Tenim més diners, però durant el mateix període va decidir reduir el pressupost en sanitat un 10,1% (dada extreta de Josep Maria Puig, Secretari General de Metges de Catalunya). Aquesta retallada ha generat un augment de la població que opta per afiliar-se mútues privades. Això s’anomena "privatització de la Sanitat". Vol dir despullar els hospitals públics de recursos i pagar sous misèrrims. M’indigna enormement.

Després trucaré a Colòmbia i podrem xerrar amb els altres dos baldufes en confinament, el Martín i el Víctor, dues preciositats més que omplen de joia i bellesa la nostra vida, quan aquesta es desmunta. I amb el nostre fill, el Bernat i la seva dona, l’Elva. És extremament difícil explicar com mossega la llunyania en aquestes circumstàncies tan incertes i cruels. No sé explicar-ho. No en sé.

Estic convençuda que l’estranyesa i l’aura de surrealisme i malson ens han atrapat a tots. I, quan dic tots, hi incloc també els infants, els nens i les nenes. La majoria no deu entendre gairebé res, només allò que els expliquen amb paciència, pedagogia i amor (en el millor dels casos) els seus pares o cuidadors. La processó els va per dins.

Dimecres, 25 de març, 2020

Aquests dies, en Lluís ha anat un parell de cops a la botiga de queviures del poble. Guants d’un sol ús i mantenir metres de distància (amb la venedora i els clients) són la canterella que, de cop i volta, ha passat a formar part com a leitmotiv de l’estranya cançó de la vida. Al colmado no hi havia ningú més: ell i la botiguera amb mascareta. Quan arriba a casa, deixa les sabates i l’abric a l’entrada. Es renta les mans a consciència, es canvia de roba i plegats desinfectem els embolcalls de la compra. Les peces de fruita, les verdures... El que sigui. Veig el bitxo assetjant-nos per les cantonades. L’ataco amb el lleixiu. Aquí i allà, on se m’acut. Fa tanta pudor, el lleixiu. Em recorda la sentor de les estovalles d’hule d’alguns restaurants dels quals solia fugir només posar-hi el peu. Però, ara, després d’uns quants dies de polir aixetes, mànecs, rajols i terres, gairebé m’agrada. No, no és cert. Només me n’intento convèncer. Reconciliar-m’hi, com qui no fa la cosa. Mirar de veure el que té de bo en aquests moments tan tràgics. Quina importància té la seva espantosa olor? Cap ni una.

Dijous, 26 de març

Quan surto al jardí m’adono que el silenci humà és sepulcral. La més mínima remor humana ha desaparegut de l’entorn. Com si ens haguéssim aixoplugat en un lloc inert, mort per una hecatombe. Només l’esclat de la primavera en les flors, el cant dels ocells, tan innocent i fresquívol, el frec de les fulles als arbres, la fressa suau de l’aire em xiuxiuegen que hi ha vida. Que no estem sols. Escolto el toc sec de les campanes de l’església amb un plaer desconegut. Em comuniquen les hores i no me’n perdo ni una. Però, no, no hi ha ningú allà al campanar que les faci sonar. És l’automatisme d’un mecanisme programat. Estem envoltats de pedra mil·lenària i porticons entretancats. No sé si dins d’aquestes unitats algú respira. No ho veig, no ho sento. Vida amagada.

Què puc fer immersa en aquesta merda de confinament? Demà faré com el bon amic Jaume Ribera: un esmorzar suculent de torrades amb mantega i melmelades (segons ell, una mica de llamàntol li escau d’allò més, no tant el cava que, com a mi, no li acaba d’agradar) i un bon cafè amb llet. Després un bon llibre i, en acabat, una pel·li ben escollida. Tot això ja ho faig, però ara ho faré encomanada no pas del virus dels nassos sinó de l’ànim d’optimisme i humor amb què cal encarar-se als desastres. Com viure, si no?

Acabo de rebre l’adreça electrònica d’una persona de l’Ajuntament de Barcelona que em donarà una llista de telèfons de gent gran: els trucaré per saber si estan bé, si necessiten res urgent i amb el desig de donar-los una mica de caliu. Estic contenta.

Divendres, 27 de març

De tant en tant sento un dring que m’arriba del mòbil. A hores d’ara ja ni em pregunto quina mena de notícia nova hi trobaré. Ni m’aixeco del sofà de forma precipitada a la recerca d’una injecció d’optimisme. Sé que no m’espera cap alegria. Cap felicitat ni cap goig. Tot ho veig blanc o negre. No hi veig alternatives, ni colors intermedis com el gris. Quin goig podria significar una davallada en el nombre de morts i d’infectats? Cap. L’alegria seria que no n’hi hagués. Però això és impossible. Avui, com ahir, no soc capaç de valorar els matisos positius de cap millora. Es moren tantes persones injustament... Milions cada dia, i després d’un patiment cruixidor. Una xifra que cada dia infla un globus i el rebenta. I per un bitxo nanomètric que, qui ho hauria de dir, ens colonitza indemne. És un cínic, un avantatgista, que està fent el que vol amb nosaltres, ens controla, tan vanitosos i omnipotents.

Acabo de parlar pel mòbil amb la meva filla Clara. Està desfeta. L’Hospital del Mar està destinat gairebé en la seva totalitat a atendre els malalts infectats. El servei d’oncologia ha quedat reduït de trenta metges a tres. Ella és un d’aquests tres oncòlegs en peu de guerra. La feina és ingent. Els altres oncòlegs del servei estan enfrontant-se a aquesta mena de bitxo repugnant. La UCI està absolutament col·lapsada, els passadissos plens de lliteres amb malalts gravíssims. Els sanitaris estan exhausts. No poden parar ni un moment i quan acaben el seu torn fan mindfulness, meditació, però cap estratègia pot apaivagar l’estrès i l’angoixa espantosa que tenen. Sí, està desfeta de malestar, d’incertesa, d’ansietat , de pressió, de pena. Esgotada. I quan arriba a casa troba els seus dos vailets que l’estan esperant amb delit. Ha d’estar contenta i vol estar-ne més que res en el món però, a vegades, no pot baixar dels núvols, no pot desprendre’s de les imatges espantoses que, dia rere dia, l’estenallen. Però allà, a casa, estan els seus petits que la reclamen. I ella vol estar amb ells, perquè amb ells és feliç. I perquè la necessiten, és clar. Però hi ha un bitxo repugnant que se li endú el cap. I ella vol jugar i fer el sopar per les seves baldufes que tenen tantes coses per explicar-li dels seus deures de l’escola, dels seus jocs, de les seves lectures i dels seus iPads. Necessita descansar, però ja ho farà després de seure a taula per sopar. Ja ho farà quan els haurà explicat un conte o una història bonica perquè s’abandonin suaument al son nocturn. Sort té de la Lucy, la babysitter que viu amb ells. Una noia encantadora.

Sí, acabo de parlar amb la Clara, i nosaltres aquí confinats amb la terrible angoixa d’haver d’estar de braços plegats. No puc fer res més que fer de paret, de contrafort, de contenció perquè descarregui el seu pes emocional en les meves espatlles que ja comencen a corbar-se. Li dic que el virus se me’n refot, que vull baixar a ajudar-la i ella em renya: que no, que està prohibit i, a més, no volem veure’t a la UCI. I llavors baixo dels llimbs i soc conscient que, més que no pas una ajuda, seria una preocupació més, una nosa terrorífica. És insuportable. Ella a les trinxeres salvant vides, tot jugant-se la seva. I jo i el Lluís confinats a casa com uns imbècils inservibles. No sé si demà tornaré a mirar el cel només llevar-me. Em sembla que li escopiré.

Dimarts, 31 de març, 2020

Em truquen des de l’Skype. És el meu net gran, el pre-púber, que vol jugar a enfonsar vaixells. Tota una batalla naval. ¿Com estàs?, li pregunto. “Avorrit”, em diu. I sento en segon terme la veu de la seva mare: “a vegades, avorrir-se és bo”. De moment em quedo perplexa. Però de seguida penso que, clar, no és un avorriment apàtic per manca de motivació sinó un avorriment contextual degut al confinament; que els petits estan tips d’estar tancats a casa. Que no és que no tingui res a fer, sinó més aviat que no té res a fer que el sedueixi en aquest moment. I així li ho dic.

Tanmateix, m’ha cridat l’atenció la resposta sintètica i plena d’encert de la seva mare. Ha estat l’estímul de tot un seguit de pensaments: avui, avorreix pensar, escoltar, meditar. S’han de fer coses i quantes més millor. Li dic al meu net que la seva mare té raó. I fent servir paraules infantils li explico que quan s’avorreixi, desconnecti de tot i deixi vagar la ment sense la necessitat de buscar expressament cap esperó que el faci córrer. Que l’avorriment no és negatiu quan s’inverteix en observar amb atenció; quan s’ajunta a la reflexió sobre allò que veiem i contemplem.

Penso que no sabem avorrir-nos bé. Que els adults anem tan esbojarrats que no tenim temps per deixar que les coses ens parlin. Per oblidar-nos del desfici de les mil i una coses per fer i, a canvi, fomentar l’activitat contemplativa davant de la hiperactivitat absolutista pròpia de la societat del rendiment de què, amb eloqüència, ens en parla el filòsof sudcoreà Chul Hann.

Li explico al meu net pre-púber que un avorriment profund, introspectiu, és necessari per a la creativitat. Que n´és el preàmbul. Que assaboreixi el “dolce far niente”; el plaer de no tenir res a fer. Quan llegeixo m’agrada apuntar màximes dels autors i en tinc una que li escau a aquest article com anell al dit: deia Walter Benjamin: “l’avorriment és aquell ocell dels somnis que cova l’ou de l’experiència”. Per exemple, Cézanne era capaç de concentrar-se fins al punt que podia “veure les olors”. I tots coneixem les meravelloses pintures d’aquest geni.

Em fixo que el meu net (a qui li reconec una ment privilegiada) m’està mirant amb atenció. Llavors em callo.

Em diu: Què, àvia. Juguem o no al joc d’enfonsar vaixells?

Dimecres, 1 d’abril, 2020

D'aquesta pandèmia en sortirem aclaparats. De pena i dolor. I molta gent (criatures incloses) tindran estrès pos-traumàtic que haurem d'atendre. Però també cal dir que els humans som molt resilients davant dels desastres. No només ho som sinó que el cop que estem patint és tan destructiu, tan fort, que sospito que alguns (tant de bo fossin molts) es restabliran més enllà de la resiliència i veurem allò que en psicologia anomenem "creixement post-traumàtic": un canvi en les prioritats i un recobrament del suport de la espiritualitat: més introversió personal, més recolliment i menys extraversió desmesurada. Una revifalla de la col·laboració, del treball conjunt, del fer coses entre tots. Una regeneració de la pèrdua de creences i valors que ens despulla, que en deixa orfes, que ens converteix en dependents del consumisme (lifetime value).

Però és clar, també sospito que el “creixement posttraumàtic” s’esdevindrà només en uns quants. Perquè la reacció davant dels traumes depèn molt de les circumstàncies personals i de la pròpia personalitat. Molts seran resilients i amb poc temps retornaran als seus nivells basals psicofisiològics; altres s’ensorraran i costarà remuntar-los i finalment altres sortiran dels seus confinaments com feres de una gàbia, a menjar-se el món. En qualsevol cas, els problemes financers de la gent seran gravíssims. Uns perdran més que altres i, com sempre, els que menys tenen perdran més. I sens dubte ens n’haurem d’ocupar.

Ens omplim la boca amb els principis tan fantàstics de la nostra societat envers el altres. A veure si és veritat o potser és tan sols hipocresia, pura i dura. En un missatge personal el catedràtic d’Economia i Història Econòmica de la UAB, Joan Martínez-Alier (“Demà serà un altre dia” és el títol del seu últim llibre) em deia que necessitem més ecologia, menys viatges, més sanitat pública, més bona alimentació, menys creixement econòmic sense límit. I jo hi afegeixo, convençuda que ell pensa el mateix, més ajudar els qui no tenen per viure. Els més oblidats. Actuarà Europa d’acord amb els seus valors fundacionals?