LES REINES DE LA LLAR

LES REINES DE LA LLAR

(relat de Maria Àngels Viladot publicat a Laberint al soterrani i altres contes, 2019, Barcelona: Editorial Viena)

Els programes radiofònics que s’escoltaven a casa a les tardes sortien de l’aparell de ràdio que era a la cuina i, de vegades, a la cambra de la planxa, la finestra de la qual donava a un pati per on baixava i pujava la caixa de l’ascensor; després de tants anys no se m’ha oblidat el cruixit característic que, acompanyat d’un lleu tremolor, se sentia quan s’aturava al replà. I, després, després del serial, s’emetia el consultori d’Elena Francis, que durava mitja hora. I també recordo que per allà al mig corria Pepe Iglésias: «Yo soy El Zorro, zorro, zorrito, para mayores y pequeñitos; yo soy El Zorro, señoras, señores, de mil amores, voy a empezar», i després xiulava una melodia. I, per descomptat, tot, absolutament tot, en castellà, ja que eren temps en què havíem de parlar en cristià.

Anys després vaig saber que el serial radiofònic es deia «Lo que no muere» i era el debut de l’autor, Guillermo Sautier Casaseca, que ben aviat es faria el rei de les històries lacrimògenes, de les trames melodramàtiques que entretenien un poble que carregava amb dificultat la postguerra. Serials de personatges desgraciats, grans passions, infortunis, amors trencats, esposes virtuoses i víctimes dels problemes que els causaven les «dolentes»; les guapíssimes, les seductores de marits que, arrossegats pel pecat de la luxúria, posaven banyes a les mares, santes i digníssimes, dels seus fills. La missió de les dolentes, doncs, era pervertir, i ben car que ho pagaven, després de 200 o 300 episodis. En canvi, la missió de les dones «com cal» era servir. Se les considerava com un apèndix necessari. Quan Déu va fer la primera criatura humana, va pensar: «No és bo que l’home estigui sol». I va formar la dona, per a la seva ajuda i companyia, i perquè servís de mare. Així doncs, va pensar en la dona després, com un complement necessari, és a dir, com una cosa útil. Aquests pensaments sortien de l’ideari de l’Església i, en conseqüència, de la Sección Femenina de la Falange, i homes i dones d’aquella època se’ls empassaven a ulls clucs. Si pensem que la base de la pàtria franquista va ser la religió catòlica, aquest modelatge era essencial. La religió envaïa totes les esferes: la vida social, política i familiar. La dona havia de ser devota de Déu i de l’Església. Perquè amb les coses de la fe no s’hi juga. Els matisos no existien. Tot era blanc o negre; bo o dolent. Mares i esposes, sofertes i cristianes, glorificades a l’altar de la divinitat. Després, si els marits els feien alguna malifeta, es postraven als seus peus per demanar perdó. I no eren redimits fins que no hi hagués un penediment absolut. Més o menys com en les novel·les de Corín Tellado o de Carlos de Santander. «Mai vaig voler un piano usat!», li etzibava furibund en una d’aquestes novel·les el galant a la seva xicota en assabentar-se que aquesta havia sortit amb un altre noi abans que amb ell. La Pili, la nostra mainadera, guardava les novel·les sota el matalàs del llit. Un secret de domini públic! I jo anava al seu dormitori d’amagat, furgava per sota el matalàs fins a ensopegar amb una d’aquestes novel·letes de paper aspre i el llom mig estripat. Després em tancava al bany i allà, asseguda a la còmoda tapa del vàter, la devorava fins que arribaven els tocs de la porta: «¿Niña, va todo bien? A ver si sales de una vez que te estamos esperando para jugar...». Llavors em sentia envermellir, convençuda que m’havien enxampat en un dels pitjors pecats. I d’això, d’aquestes coses, em confessava amb el mossèn, quan encara la reixa del confessionari tot just si m’arribava a la barbeta. Ara, recordant el lavabo, em puja al nas una flaire àcida de vinagre; em veig asseguda dins la banyera, l’aigua un pam per damunt del melic, el cap inclinat enrere i els cabells molls; la Pili amb un pot d’alumini amb aigua tèbia i un raig de vinagre m’esbandeix els cabells fins que la pinta llisca suaument i em queden brillants. No recordo quant temps trigava l’olor del vinagre a esvair-se, però tampoc no recordo haver tingut mai polls. Aquells insectes paràsits, aquells cossos aixafats i sense ales, aquelles trompes xucladores de sang que saltaven de pupitre en pupitre i envaïen els caps infantils. Deuen ser indestructibles i molt prolífics perquè tinc entès que encara avui assetgen els caps i els clatells dels infants.

Pel que fa al consultori d’Elena Francis, també a mi m’embadalien els seus consells, les cançons dedicades, les biografies exemplars i les vides de sants. Algunes vegades sentia frases que no entenia però la veu serena i edulcorada d’aquella dona tenia poder, em captivava. Recordo una frase que durant anys em va mantenir en brases: «Querida amiga, no desesperes. Los hombres son proclives al adulterio». Vaig preguntar el seu significat a la Pili i no entenia per què es feia la desentesa. O per què la Clara em deia: « ¡Niña, preguntas demasiado!». Per descomptat, tant el consultori d’Elena Francis com els serials de Sautier van ser les fàbriques on es dissenyava la dona perfecta, esposa i mare del franquisme. El consol paternalista, la companyia fidel, per a diverses generacions de dones d’aquells llargs anys de la dictadura de Franco. El bàndol «vencedor» de la Guerra Civil espanyola creava i impulsava amb vehemència triomfadora valors ideològics rancis com un os de gallina juràssica. La mort de nombrosos espanyols durant la guerra va impulsar el govern a reenviar les dones a casa, per augmentar la natalitat i així no havien de buscar feina en un país en què pràcticament era inexistent. Marginades dels centres del poder i relegades a la llar i amb la clara missió de ser esposes i mares, les dones van ser considerades les garants de la moral d’un país en plena reconstrucció.

L’educació mixta a les escoles estava prohibida i aquesta prohibició es fonamentava en l’eficàcia educativa, a defensar que cada sexe realitzaria millor els aprenentatges per separat i que el mestre per al nen i la mestra per a la nena serien models diferents de conducta que facilitarien un aprenentatge més correcte d’actituds i comportaments per arribar a ser reines de la llar. Les noies es delien per casar-se, per poder posar en la targeta de casada el seu nom propi, el cognom i després el possessiu de, seguit del cognom del seu marit. Així la meva mare es deia Montserrat Presas de Viladot. Fórmules d’allò més substancioses i agradables, ja que no perdien la personalitat, sinó que modificaven l’estatus: Montserrat Presas, que pertany al senyor Viladot. La meva mare no se sentia així però sí que estava constreta pels núvols estancs del seu entorn. Perquè la vida de les noies, tot i que elles volguessin dissimular-ho, i algunes ni tan sols això, no era res més que l’etern desig de trobar a qui sotmetre’s. Com si fossin gats pujats a un arbre que estiguessin esperant un home que vingués a salvar-los. La dependència voluntària. L’ofrena de tots els minuts, de tots els desitjos i les il·lusions, era l’estat més bonic per a les noies de totes les classes socials d’aquella època; ho era per a la Pili com igualment ho va ser, al cap d’uns anys, després que la Pili es casés amb el Sabino, per a la Clàudia i la Basilisa. Però també els desenganys i els plors corrien com la sang en un escorxador. Recordo la Clàudia plorant a cor que vols quan es va assabentar que el galant pretendent i nòvio que havia conegut feia un any en un meravellós diumenge d’hivern a La Paloma estava casat. Abraçada a la Basilisa no hi havia res que pogués aturar el seu desconsol. Se sentia bruta, un saldo inservible.

En aquest pervers entramat educatiu el cinema es va convertir en una mena d’escola de comportament que també mostrava el que s’esperava de les dones en la nova Espanya. Eren els temps de la bellíssima Sissí emperadriu encarnada en el cine per la també bellíssima Romy Schneider. No sé quina de les dues era més encisadora. El conte de la Sissí emperadriu em fascinava: el seu palau de Possenhofenu a la Baviera alemanya o els passeigs pel llac de Starnberg o pels boscos austríacs amb el seu enamorat i guapíssim emperador vienès em deixaven esmaperduda. I com de bé cavalcava la Sissí, valga’m Déu!, tota ella intrèpida asseguda de costat. Les dones de la postguerra civil espanyola estaven envoltades de tot aquest imaginari d’escenaris fantàstics, enamoraments folls, princeses que, envoltades delicadament pels braços dels seus prínceps, ballaven valsos sobre paviments de marbre impol·luts, refulgents... mons que també, assaltats a vegades per la tragèdia, arrossegaven llàgrimes desconsolades. Èpoques on arreu de la societat, al cinema, a les revistes del cor, a l’escola i al carrer, es respirava que les dones no podien ser sensuals; que de les lascives no es podia esperar res seriós, cap labor fecunda, cap sentiment net, cap tendresa acollidora. Me les imagino com unes bruixes amb els ulls enfonsats, les galtes descolorides, les orelles transparents, la barbeta punteguda, seca la boca, les mans suades, per la cintura encorbades, el pas insegur i tot el seu ésser trist, molt trist. Espiritualment com barquetes a mercè de les onades. Res a veure amb l’àngel de la llar; amb la «nova» dona que es forjava per imperatiu falangista. El matrimoni, el sagrament més important, era l’únic objectiu en la seva vida. Tot el que es trobés fora de l’enllaç matrimonial era condemnat per l’Església. El plaer sexual es convertia així en el pecat més greu de la dona, ja fos soltera o casada. En les revistes, els manuals, el cinema, la prohibició del plaer en el sexe femení s’instaurava amb fúria. Durant anys i panys, les gales més esplèndides, els ornaments més brillants que havien de buscar les dones per realçar-se davant els homes i per exercir-hi la seva influència eren els que els aconsellava l’Evangeli, és a dir, la gràcia (aquella vestidura de molts colors, d’on procedeixen totes les virtuts), el cinturó de la castedat, el cilici de la penitència, el calçat de la prudència, l’anell de la fidelitat, els braçalets de l’obediència, el guarniment i la diadema del pudor, el collaret de la submissió, els circells del decòrum i els perfums del bon exemple. Era realment aquesta la realitat de la dona espanyola? Perquè, a veure, fins a l’any 1956, la prostitució femenina va ser tolerada pel govern de Franco. És cert que avui també està tolerada, però l’estatus dels prostíbuls d’aquella època és realment revelador.

Enmig de tot aquest escenari, si hi va haver algú al cinema que en els anys seixanta em va alegrar i divertir va ser Marisol; és a dir, Pepa Flores. Era una nena de família humil, amb un físic especialment dolç, sincera, amable i vessava simpatia a dojo. Era com un àngel. Jo m’hi veia diferent, ja que la Marisol ballava i cantava flamenc, i no m’hi identificava. Però tenia una tal desimboltura innata que m’encantava. No crec que m’equivoqui si dic que en aquelles sales abarrotades de públic aquest sortia amb un somriure d’immensa complaença, tan necessitat com estava d’injeccions d’energia i entusiasme. Qui de la meva època no es recorda de, per exemple, la cançó «Tómbola» de la pel·lícula que duu el mateix nom? Perquè, com diu la lletra de la cançó, la vida és una tómbola, tóm, tóm, tómbola...

 

EL PLOR A PORT PELEGRÍ

EL PLOR A PORT PELEGRÍ

(relat publicat a Laberint al soterrani i altres contes, 2019, Barcelona: Editorial Viena)

Era un altre dels resplendents matins d’estiu, al cor de la primavera de la meva vida, al poble costaner on vaig passar, any rere any, temporades de vacances inoblidables. El meu paradís privat, el lloc en el qual potser pensaré amb una última lluentor als ulls, al meu llit de mort, quan arribi el dia. Estiu. Sol. Mar. Vacances. La vida per davant. Ja ho cantava, en aquell temps, Françoise Hardy: «C’est le temps de l’amour, le temps de l’amour et de l’aventure». Poc podia imaginar, aquell dia, que el paradís també pot contenir l’infern, i que la desolació pot emergir de cop, quan menys t’ho esperes, com passa sempre tant amb la bona com amb la mala sort. La memòria estremida em porta de tornada la imatge d’aquella parella embolcallada en un halo de desesperació. És mentida que els fats, els vols d’estols d’ocells negres o qualsevol altra imatge literària anunciïn les tragèdies abans no es desfermin. Venen soles. Ho vaig esbrinar aquell matí resplendent, en el qual res dolent podia passar.

En aquella època, les vacances escolars de l’estiu encara duraven tres mesos llargs; començaven uns dies abans de Sant Joan i es perllongaven fins a primers d’octubre. Estiuejàvem a Gelida, al Penedès, però quan jo tenia uns vuit anys els meus pares van decidir oferir-nos un plus de vacances marines. D’ençà aquell any passaríem el mes d’agost a la platja, a Calella de Palafrugell. En el context de la tímida obertura política de l’època i del llavors incipient boom del turisme, uns amics van construir els primers apartaments turístics de Calella de Palafrugell (els havia dissenyat un oncle meu arquitecte, marit d’una germana del meu pare); els meus pares no s’ho van pensar dues vegades i van reservar tres dels apartaments perquè gaudíssim del mes d’agost a la platja. Així que durant trenta dies bescanviàvem les excursions a Gelida a les fonts amb la nostra tieta soltera, afectuosa, desconfiada i grassoneta, els jocs d’espies pel castell, la festa major i la de disfresses entre els estiuejants, els banys a la piscina, el tenis de taula i els partits de frontó a casa nostra, pel lluminós món marí de Calella de Palafrugell, a la Costa Brava. La meva mare va

ser l’artífex principal de la decisió d’estiuejar a la Costa Brava; la dominava un esperit de superació, obert i europeu.

Recordo molt bé el dia que, des de Gelida, vam emprendre el primer viatge a Calella. Perquè va ser com un viatge als antípodes. El meu pare conduïa un cotxe, la meva mare un altre i darrere, a la cua de la fila, venia el Jaume, el fuster de casa, que conduïa una camioneta del laboratori farmacèutic del pare, carregada amb tot l’equipatge. Vam trigar quatre hores a arribar al nostre destí. Sumem-hi el parell d’hores que vam invertir en un tiberi en l’avui conegut restaurant La Granota, on els meus pares van tastar anques de granota per primera vegada a la vida. I no puc assegurar que fos l’última.

Arribats al poble de Palafrugell, vam enfilar una carretera estreta que serpentejava per entre arbredes de pins i, sobretot, per entre una gran extensió de sureres, prova irrefutable que, abans no arribéssim els turistes, molts gironins vivien de la potent indústria del suro. Jo anava en el cotxe que conduïa la mare, portàvem les finestretes abaixades i recordo que la mare va comentar a la Clàudia, una de les noies de casa, que el vent arrencava aromes a l’espígol. Em va sorprendre el seu lirisme. De fet, aquells mesos d’agost es van convertir en les seves vacances de debò, així ens ho repetia cada any, i si bé a Calella tots ens transformàvem una mica, ella era la primera a fer-ho i d’una manera gairebé diria que radical. Com les serps que un cop l’any muden la pell. Em penso que se sentia lliure de poder fer el que li venia de gust; de recuperar una mica la seva joventut, després d’haver criat vuit fills. D’oblidar-se, durant tan sols trenta dies, de ser la pragmàtica organitzadora de la llar, de tot i per a tot. I, certament, ho aconseguia i, no cal dir-ho, sense abandonar-nos.

Al final de la carretera que havíem agafat des de Palafrugell, vam arribar a un punt on havíem de baixar un fort pendent sense asfaltar; des d’allà, entre la quietud viva d’arbres i fonolls, s’albiraven l’iridescent mar Mediterrani i les teulades d’unes quantes cases de façanes emblanquinades. A l’esquerra, aïllada, s’aixecava esplèndida l’església. A Barcelona, havíem vist el mar, ens havíem banyat a Castelldefels moltes

vegades, fins i tot ens havíem cremat les espatlles, però la bellesa d’aquell paisatge de natura i calma era inigualable. Estic convençuda que els meus germans i jo vam compartir la mateixa emoció. Estic segura que els ulls ens brillaven igual com l’aigua marina allà, a l’horitzó; perquè, en un instant, vam ser conscients que aquelles vacances de platja que els nostres pares ens havien organitzat serien increïbles.

Davant dels apartaments, en una situació privilegiada i protegida, al sud del poble i a les rodalies del seu nucli, hi havia la Cala de Port Pelegrí; sens dubte, no es podia demanar res més meravellós. Estava flanquejada per dos magnífics obstacles rocosos, al nord, per la Punta dels Burricaires i, al sud, per una preciosa mansió, a diferents nivells i amb arcades sobre el mar, construïda sobre les roques que separen les cales de Port Pelegrí i de Sant Roc. Aquesta mansió era una ampliació dels antiquíssims Banys d’en Caixa, un establiment de finals del segle xix que oferia banys d’aigües calentes o a temperatura ambient, i fins i tot banys d’onatge a la gruta de Sant Roc. Ni més ni menys que un centre de talassoteràpia, tan increïble com les termes de l’imperi romà. A la part alta, al sud de la platja de Sant Roc, s’hi aixecava un hotel que portava aquest mateix nom i des d’on es gaudia d’unes exquisides vistes sobre el mar i Calella. L’Hotel Sant Roc d’aleshores apareixeriaen les guies turístiques d’avui dia com un hotel amb encant o vintage. I, en direcció sud, ja no hi havia gairebé res més. Unes quantes mansions aïllades, algunes de les quals propietat de personatges famosos del moment. El camí de ronda, seguint la costa cap al sud, era molt rudimentari i per arribar a la platja del Golfet baixàvem vessants, saltant sobre

els matolls i relliscant a causa de les acícules que, per a més inri, ens punxaven els turmells. I ja no diguem per arribar al pintoresc Castell de Cap Roig i al jardí botànic que l’envolta, al qual pujàvem per caminets que vorejaven els camps. Sovint havíem vist els seus propietaris passar per davant dels apartaments Port Pelegrí a lloms d’uns rucs; ell, un comandant (encara que es feia anomenar Coronel) del tsar Nicolau II, que es va haver d’exiliar arran de la revolució de 1917, i la seva dona, una aristòcrata anglesa experta en antiguitats. Encisadors, tots dos. Altres vegades, també al damunt de les gropes dels mateixos animals, els vèiem pel caminet de terra que baixava des

del Castell cap al mar, fins a arribar a l’embarcador anomenat de la «banyera de la russa», a la Cala Massoni, molt a prop de la Cala del Golfet, on els esperaven criats versallescos que els acostaven safates amb copes de xampany escumejant (aleshores encara no hi havia el cava). La història d’aquest eminent reducte, del Castell i el jardí botànic, i els seus propietaris («els russos»), es remunta a l’any 1927 i és ben coneguda.

De vegades, encapsulats en el nostre vaixell forabord British Seagull (els meus pares havien comprat dues embarcacions), una de les poquíssimes barques que es veien navegant durant el dia, costejàvem fins a arribar-hi, sense cap afany de xafardejar, ni d’espiar, ni res de res, simplement per gaudir d’aquell lloc que, com totes les cales i els racons mediterranis a què ens acostàvem, era d’una bellesa incomparable. Si no era que decidíem de cop i volta fer un primer bany a les «Illes

Formigues», materialment folrades de musclos. Fa mal adonar- se que, a causa de la depredació humana, els musclos han passat a la història, igual que les llunyanes conteses de pirates i naufragis documentades en aquestes illes. Ja a la «banyera de la russa», sense ningú que ens fes nosa, xipollejàvem nus i ens ficàvem a la cova no submergida que hi havia en aquell enorme gibrell envoltat de roques vermelles i pins, fregant l’aigua de reflexos blavosos i peixos; sens dubte, un paisatge d’il·lustre llinatge, com els aristòcrates del Castell a la part alta del Cap Roig. Sovint, seguíem el nostre camí fins a «Cap de Planes» (nosaltres en dèiem «roca plana»). Quin goig.

La platja de Port Pelegrí era àmplia, d’entre setanta i vuitantametres de llarg, i de gra gruixut d’un color daurat, igual que els seus fons que s’enfonsaven de seguida d’entrar a l’aigua; recordo que la nitidesa de l’aigua encara feia més difícil calcular-ne la fondària. A més de la Punta dels Burricaires i els Banys d’en Caixa, la platja estava limitada per unes casetes (em penso que eren vuit) amb els sostres de voltes i portes

de taulers pintades de color blau marí i el meu dolç record encara evoca alguns dels pocs pescadors que quedaven i que hi pescaven i guardaven les seves barques. Una d’aquelles casetes era dels nostres amics, els propietaris dels apartaments, i damunt de la volta havien construït (no sé si ells o si ja s’ho van trobar fet) un pis amb dos

dormitoris, un menjador i una cuina en miniatura. Al fons de la caseta, des de la porta d’entrada, hi havia un bany i, en un racó, un plat de dutxa d’aigua gelada i salobre i, a mà dreta, una escala pujava ben dreta cap al primer pis. Els pares, a més dels tres apartaments, la llogaven cada any com un espai de respir; per guardar rems, canyes de pescar i estris de platja. I, no cal dir-ho, també per al nostre delit. Allà dormíem dos dels meus germans i jo, i ningú ni res podia fer-nos canviar d’idea ni treure’ns d’allà. Al menjador, una àmplia finestra de quatre batents s’obria sobre la platja, a uns minsos trenta metres, el mar, i recordo el soroll de les onades a la nit llepant els peus de la sorra i també que l’aigua del primer bany del matí em semblava més transparent que en qualsevol altre lloc. I, sobretot, recordo la llibertat de què gaudia, molt més autèntica i genuïna. Estimava el poble de Gelida però a Calella me n’oblidava completament. Quan a primers de setembre tornàvem, el percebia com empetitit i em sentia mentalment allunyada de les històries dels meus cosins i amics, encara que passats uns dies m’hi acostumava i gaudia com la que més de la bellesa, de l’esbarjo i de la diversió que ens oferia el Penedès. Però com més gran em feia, menys m’agradava aquell món d’amics. Em semblava restringit, talòs, inculte, i m’hi vaig sentir del tot desconnectada. Tanmateix, el pòsit dels records d’infantesa a Gelida és punyent. Sòlid. Magnífic.

Algunes nits, els meus pares anaven al parisenc Madame Zozo, que era a Mont-ras, o a les actuacions de relleu que se celebraven a Cap Sa Sal, a prop de Begur, per esmentar només un parell dels molts llocs on acudien. De tant en tant, anaven al Club La Guitarra; un club de jazz al qual jo m’acostava molt sovint amb els meus amics i «noviets». Per arribar a La Guitarra caminant, travessàvem el poble cap al nord i, creuàvem la platja del Canadell per un camí de sorra bastant malmès que passava per davant de la casa d’estiueig de la família de Josep Pla. Recordo el cant dels grills, la foscor banyada per la llum de milions d’estrelles menudes, la fresqueta

de la nit i la xerrameca que compartíem, feliços fins a l’extenuació. La Guitarra era en l’extrem nord de la platja del Canadell, gairebé esgarrapant l’aigua. Era una petita sala il·luminada amb espelmes i, per la part que donava a la platja, tenia unes voltes

cobertes de canyís. Allà, René Larroque «Jimmy Rena» i la seva dona Manó ens amenitzaven l’estada amb vetllades jazzístiques meravelloses. De tant en tant, s’organitzaven jam-sessions espontànies, en les quals participaven des de músics de tot el món que estiuejaven per la zona fins a joves entusiastes del jazz. Com, per exemple, els germans Gili, que, més tard, van crear La Locomotora Negra. Nosaltres ens quedàvem fora del local, a la platja i a recer de la llum tamisada del canyissar, des d’on un càlid ritme del més pur jazz sortia a rebre’ns. En teníem prou amb jeure a la

sorra o recolzar-nos en el ventre d’alguna barca i deixar relliscar suaument la sorra viva entre els dits de les mans. Les hores se’ns passaven volant i, de vegades, ens quedàvem allà fins a final de festa. Quan els meus pares entraven al local, Jimmy Rena i Manó interrompien la peça que estaven tocant i els saludaven amb la cançó «Et maintenant» que Gilbert Becaut va compondre l’any 1962. En més d’una ocasió, el meu pare els havia demanat que la toquessin, i fins i tot l’havia interpretat ell mateix al piano de Jimmy Rena, i aquella cançó es va transformar en un clàssic d’acollida. Quina emoció sento ara! Llavors, nosaltres, que estàvem a la platja escoltant la música, ens posàvem drets com impulsats per una molla i, entre rialles, els observàvem furtivament per entre les escletxes del canyís; el pare prenent un whisky i la mare, xampany o alguna beguda refrescant, probablement combinada amb ginebra o rom, asseguts al voltant d’una petita taula rodona, escoltant, aplaudint i xerrant. Recordo amb gran vivesa les arribades nocturnes a l’apartament de la platja de Port Pelegrí, a la qual pujàvem o baixàvem per un sender de terra vorejat d’atzavares i baladres enormes. El baladreig de les onades naufragant sobre la sorra

i els reflexos de la lluna aclaparaven. I, llunyanes, podíem veure barques pescant a l’encesa. Llums que es balancejaven sobre l’aigua mansa. M’és impossible comptar les ocasions que ens havíem banyat en la foscor d’aquelles aigües tan serenes. De vegades, bufava un ventet que arrissava suaument la mar. Llavors, també el ventet ens abraçava amb la música del Saint-Tropez, on ja de més grans anàvem sovint, una discoteca paradisíaca, amb terrasses sobre les roques de la mar i bombetes de colors.

Els primers anys de la nostra estrena a Calella, els carrerons del poble estaven sense asfaltar i tan sols hi havia una línia telefònica, de manera que per trucar o rebre trucades calia anar a una centraleta del poble. És clar, les coses van anar canviant

amb el boom turístic de la dècada dels anys setanta i el camí de terra ocre pel qual baixàvem al poble va ser asfaltat i el nostre bloc d’apartaments va disposar de centraleta pròpia. Tot i així, els contactes telefònics encara eren, sovint, complicats.

Durant alguns agosts, a la platja de Port Pelegrí, on avui, entre els para-sols i tovalloles no hi cap ni un tub de protecció solar, només quatre famílies baixàvem a banyar-nos. A més de la nostra, hi havia els propietaris dels apartaments, uns altres

amics nostres de Gelida i uns alemanys amb qui vam fer amistat i amb els quals compartíem aperitius, «musclades» i «cremats». També corria per allà un jove pescador que es deia Juanito. Jo me’l mirava embadalida, tan eixut, tan bru, guapíssim. En quantes ocasions, amb algun dels meus germans, havíem vist sortir el sol, navegant amb ell al seu llagut de pesca! També ens venia refrescos que portava en una nevereta. Passats uns anys es va casar i, ell i la seva dona, van crear un bar restaurant en un d’aquells soterranis de la platja, propietat del meu oncle arquitecte. Fins i tot avui, tot i que ells ja amb prou feines hi són, i encara menys atenent el públic, hi anem de tant en tant a gaudir d’una de les excel·lents cassolades d’arròs de llagostins i fruits de mar. El bar restaurant s’ha modernitzat i s’ha ampliat amb uns tendals a la platja però, a la caseta, al bar restaurant, encara hi ha els rems, les brúixoles de vaixell, les xarxes i els aparells de pesca que, en aquell temps ja pretèrit, s’amuntegaven damunt d’un altar d’ampolles. No obstant això, ja no és el que era. Ara, al mar, centenars de boies taronges ofeguen els milers de llumetes brillants que,

en la nostra època, suraven solitàries. La nostra època de joventut, la de muntar a cavall, la de les regates amb velers 470 i de l’esquí aquàtic. I llegir.

Havien passat uns quants anys des d’aquella primera aventura en què vam trigar més de quatre hores per arribar a Calella. El dia del desastre, jo devia tenir uns setze anys. No cal dir-ho, continuàvem assistint a les vetllades de jazz de Jimmy Rena i Manó, acomodats en la nostra platea preferent, entre canyissars i l’olor salobre. La

nit anterior, vam anar al llit quan el poble feia hores que dormia; en conseqüència, l’endemà em vaig aixecar molt tard. Vaig obrir de bat a bat la finestra, la llum entrava a dolls i mentre em posava les ulleres de sol vaig donar el bon dia a la Clàudia i la Basi, que, assegudes a la sorra, esperaven que ens aixequéssim per poder entrar a

endreçar. Els nostres amics de Gelida, pares i fills, baixaven a la platja invariablement a la mateixa hora, cap a les onze, i, pel que vaig veure, ja estaven totalment instal·lats on sempre, molt a prop de l’aigua. El meu pare també estava amb ells, exhibint els seus dots de baríton, cantant a cor que vols aquella sarsuela amb què sovint ens obsequiava les orelles: «Costas las de Levante, playas las de Lloret…». Encara sort que érem pocs, familiars i amics. Em vaig dutxar, em vaig posar el biquini i un pareo, vaig agafar el llibre que aquells dies estava llegint, el meu barret de palla i una tovallola i, mentre esmorzava al bar del Juanito i la seva dona, van arribar els amics alemanys amb els seus fills; de seguida van baixar també els propietaris dels apartaments, un dels meus germans amb el Michel, el jove francès que passava l’agost amb nosaltres (el meu germà havia estat el mes de juliol a casa d’aquest amic francès, una esplèndida mansió del Rhône), després va venir la mare, la resta dels meus germans i, escampades per la platja hi havia una o dues famílies més, que s’allotjaven en els mateixos apartaments que nosaltres. Em venia de gust llegir una estona, així que em vaig arrecerar a l’ombra dels Banys d’en Caixa, al tombant dret de la platja, a uns trenta metres del caminet d’atzavares i baladres que costa amunt conduïa als apartaments. Asseguda al límit de la sorra humida, les onades em semblaven encara més mandroses que els dies anteriors. Llavors va ser quan el vaig veure; enfonsat en l’aigua cristal·lina del mar, entre les roques que sobresortien del fons. Un lloc on la transparència de l’aigua enganyava encara més pel que fa a l’avaluació de la profunditat. No vaig trigar a adonar-me que aquell nen no bussejava, ni agafava pegellides ni pedretes, sinó que estava estranyament immòbil; massa immòbil i semblava com de cotó, gronxant-se al vaivé molt suau de l’aigua. Em vaig aixecar d’un salt, em vaig capbussar horroritzada i el vaig treure a flotació mentre, a crits, suplicava ajuda. El pare es va acostar corrent amb una expressió aclaparada, el va

carregar com un feix de llenya, el va tombar a la sorra i li va practicar incansable els seus coneixements de socorrisme mentre jo li fregava els peus i les cames per donar-li calor, per fer que la sang fluís o què sé jo, i li besava les seves delicades parpelles de nen, els seus llavis blaus. El cos desmaiat del noiet, de pell blanquinosa com la llet, no reaccionava als nostres esforços per tornar-lo a la vida. Aleshores em vaig recordar dels injectables que el pare tenia a l’apartament per als cobriments de cor. A casa, ni ell ni ningú tenia problemes cardíacs, de manera que el seu afany per tenir a l’abast aquells misteriosos medicaments era inexplicable. En aquells moments de desesperació vaig pensar que podrien ser útils. Feta un nyap amb la sorra empastada per tot el cos, em vaig obrir pas entre la rotllana de germans, amics i banyistes que intercanviaven mirades d’angoixa, vaig pujar el caminet corrent i així vaig continuar fins a arribar, esbufegant, a l’apartament dels pares. La barbeta em tremolava. Vaig regirar calaixos i armaris i, per fi, els vaig trobar. Amb una mà, vaig subjectar amb força l’injectable i, amb l’altra, la caixa amb la xeringa i vaig tornar cames ajudeu-me cap a la platja suplicant que el nen no es morís. Ai, si us plau, si us plau, que no es mori. Però tot va ser endebades, perquè l’àncora d’aquell nen, l’àncora que ens subjecta a la vida, s’havia deseixit una estona després d’enfonsar-se en aquelles aigües tan transparents. No vaig arribar a temps d’atrapar-lo. Navegava, s’allunyava irrevocablement, ja en alta mar, en la barca de Caront. No podia aguantar-me dreta, i, tot i que no va ser a mi a qui el diable va enviar aquella desgràcia, em vaig deixar caure sobre la sorra en estat de xoc.

Des de la centraleta dels apartaments no hi havia manera de connectar amb l’equip de salvament i l’ambulància va trigar a arribar. Encara recordo com si fos avui mateix aquell home eixut de rostre desencaixat i espesses llàgrimes relliscant per les seves galtes pàl·lides; les cames nues i tremoloses; els peus descalços corrent maldestres sobre la sorra gruixuda de la platja; agafat a la mà esvaïda del seu nen estirat a la llitera que dos socorristes transportaven cap a l’ambulància, a ple sol d’un dia lluminós. L’angoixa d’aquell home era tan turmentada que, desesperat, hauria pogut posar-se a cridar. Són tot imatges brutals que guardo en un racó de la meva

memòria. Durant uns dies l’estiu va deixar de ser estiuenc. Mentre sonava la música de Jimmy Rena i Manó jo plorava per dins igual que ho vaig fer mentre acompanyàvem aquell pare de llàgrimes amargues que tremolava com una fulla. Els pares els havien complagut, al nen i a la seva germana, en els seus precs perquè els deixessin baixar a la platja a jugar mentre ells desfeien les maletes per passar les seves vacances somiades en aquell apartament de platja de Port Pelegrí. Tot d’una, en el temps que dura un parpelleig, tota la seva vida s’havia fet miques. I era només l’inici d’una tristesa amb la qual carregarien tota la vida: recordo que mesos després vaig anar a visitar- los al seu país i continuaven arrossegant la pena, tristos, desconcertats, donant voltes i més voltes a un sol minut de les seves vides. El minut en què una flamarada infernal havia emergit del paradís estiuenc i havia consumit la vida del seu

fill, i també, d’una altra manera, les seves pròpies.

EL SOLLOZO EN PORT PELEGRÍ

EL SOLLOZO EN PORT PELEGRÍ

Maria Àngels Viladot

(traducción de “El plor a Port Pelegrí”, relato publicado en “Laberint al soterrani i altres contes”, 2019, Barcelona: Editorial Viena).

Era otra más de las radiantes mañanas de verano, en plena primavera de mi vida, en el pueblo costero donde pasé, año tras año, temporadas de vacaciones inolvidables. Mi paraíso privado, el lugar en el que quizás pensaré con un último brillo en los ojos, en mi lecho de muerte, cuando llegue el día. Verano. Sol. Mar. Vacaciones. La vida por delante. Ya lo cantaba, en aquellos tiempos, Françoise Hardy: «C’est le temps de l’amour, le temps de l’amour et de l’aventure». Poco podía imaginar, aquel día, que el paraíso también puede contener el infierno, y que la desolación puede emerger de golpe, cuando menos te lo esperas, como ocurre siempre tanto con la buena como con la mala suerte. La memoria estremecida me trae de vuelta la imagen de aquella pareja envuelta en un halo de desesperación. Es mentira que los hados, los vuelos de bandadas de pájaros negros o cualquier otra imagen literaria anuncien las tragedias antes de que ocurran. Vienen solas. Lo averigüé aquella mañana radiante, en la que nada malo podía ocurrir.

Por aquel entonces, las vacaciones escolares del verano todavía duraban tres meses largos; empezaban unos días antes de San Juan y se prolongaban hasta primeros de octubre. Veraneábamos en Gelida, en el Penedés, pero cuando yo tenía unos ocho años mis padres decidieron ofrecernos un plus de vacaciones marinas. A partir de entonces pasaríamos el mes de agosto en la playa, en Calella de Palafrugell.

En el contexto de la tímida apertura política de la época y del entonces incipiente boom del turismo, unos amigos construyeron los primeros apartamentos turísticos de Calella de Palafrugell (los había diseñado un tío mío arquitecto, marido de una hermana de mi padre); mis padres no se lo pensaron

dos veces y reservaron tres de los apartamentos para que disfrutáramos del mes de agosto en la playa. Así que durante treinta días sustituíamos las excursiones en Gelida a las fuentes con nuestra tía soltera, cariñosa, desconfiada y regordeta, los juegos de espías por el castillo, la Fiesta mayor y la de disfraces entre los veraneantes, los baños en la piscina, el ping-pong y los partidos de frontón en nuestra casa, por el luminoso mundo marino de Calella de Palafrugell, en la Costa Brava. Sin duda, mi madre fue artífice principal de la decisión de veranear en la Costa Brava; la dominaba un espíritu de superación, abierto y europeo.

Recuerdo muy bien el primer día que, desde Gelida, emprendimos el viaje a Calella. Porque fue como un viaje a las antípodas. Mi padre conducía un coche, mi madre otro y detrás, en el rabo de la fila y a la zaga, venia Jaume, el carpintero de casa, conduciendo una camioneta del laboratorio farmacéutico de mi padre, cargada con todo el equipaje. Tardamos cuatro horas en llegar a nuestro destino. Sumémosle el par de horas que empleamos en una comilona en el hoy conocido restaurante “La Granota”, donde mis padres degustaron ancas de rana por primera vez en su vida. Y no puedo asegurar que fuera la última.

Una vez en el pueblo de Palafrugell y, desde allí, enfilamos una carretera estrecha que serpenteaba por entre arboledas de pinos y, sobre todo, por entre una gran vastedad de alcornoques, prueba irrefutable de que, antes de que llegáramos los turistas, muchos gerundenses vivían de la potente industria del corcho. Yo iba en el coche que conducía mi madre, llevábamos las ventanillas bajadas, y recuerdo que mi madre le comentó a Claudia, una de las muchachas de casa, que el viento arrancaba aromas a la lavanda. Me asombró el lirismo de mi madre. A decir verdad, aquellos meses de agosto eran sus verdaderas vacaciones, así nos lo repetía cada año, y si bien en Calella todos nos transformábamos un poco, ella era la primera en hacerlo y de un modo casi diría que radical. Como las serpientes que una vez al año mudan su piel. Creo que se sentía libre de poder hacer lo que le venía en gana; de recuperar un poco su juventud, después de haber criado a sus

ocho hijos. De olvidarse, durante tan solo treinta días, de ser la pragmática organizadora del hogar, de todo y para todo. Y sin duda lo conseguía y, por supuesto, sin abandonarnos.

Al final de la carretera que habíamos enfilado desde Palafrugell, llegamos a un punto donde teníamos que bajar una fuerte pendiente sin asfaltar; desde allí, entre la quietud viva de árboles e hinojos, se divisaba el iridiscente mar Mediterráneo y los tejados de unas cuantas casas encaladas de blanco. A la izquierda, aislada, se levantaba esplendorosa la Iglesia. En Barcelona, habíamos visto el mar, nos habíamos bañado en Castelldefels en múltiples ocasiones, incluso nos habíamos quemado los hombros, pero la belleza de aquel paisaje de naturaleza y calma era inigualable y no puedo expresar lo que sentí. Estoy convencida que mis hermanos y yo compartimos la misma emoción. No sería extraño pensar que los ojos nos centelleaban igual como el agua marina allí a lo lejos; en un instante, fuimos conscientes de que aquellas vacaciones playeras que nuestros padres nos habían organizado serían increíbles. Delante de los apartamentos, en una situación privilegiada y resguardada, al sur del pueblo y en las afueras de su núcleo, se encontraba la Cala de Port Pelegrí; sin duda, no se podía pedir nada más maravilloso. Estaba flanqueada por dos magníficos obstáculos rocosos, en el norte, por la Punta dels Burricaires y, en el sur, por una preciosa mansión, a diferentes niveles y con arcadas sobre el mar, construida sobre las rocas que dividen las calas de Port Pelegrí y de Sant Roc. Esta mansión era una ampliación de los antiquísimos Banys d’en Caixa, un establecimiento de finales del siglo XIX que ofrecía baños de aguas calientes o a temperatura ambiente, e incluso baños de oleaje en la gruta de Sant Roc. Ni más ni menos que un centro de talasoterapia, tan increíble como las termas del imperio romano. En lo alto, al sur de la playa de Sant Roc, había un hotel que llevaba el mismo nombre y que contaba con unas exquisitas vistas sobre el mar y Calella. El Hotel Sant Roc de aquel entonces aparecería en las guías turísticas de hoy en día como un hotel de glamuroso encanto o “vintage”. Y, en dirección sur, ya no había casi

nada más. Unas pocas mansiones aisladas, algunas de ellas propiedad de personajes famosos del momento. El camino de ronda, siguiendo la costa, era muy rudimentario y para llegar a la playa del Golfet bajábamos laderas, saltando los matorrales y resbalando debido a las acículas que, para más inri, nos pinchaban los tobillos. Y ya no digamos para llegar al pintoresco Castillo de Cap Roig y al jardín botánico que lo circunda, al cual subíamos por senderos que bordeaban los campos. En más de una ocasión, habíamos visto a sus propietarios pasar por delante de los apartamentos Port Pelegrí a lomos de unos burros; él, un comandante (aunque se hacía llamar Coronel) del zar Nicolau II, que tuvo que exiliarse a raíz de la revolución de 1917 y su esposa una aristócrata inglesa experta en antigüedades. Preciosos, los dos. Otras veces, también subidos en la grupa de los mismos animales, los veíamos por el caminito de tierra que descendía desde el Castillo hacia el mar hasta llegar al embarcadero de la “bañera de la rusa”, en la Cala Massoni, muy cerca de la Cala del Golfet, donde les esperaban criados versallescos que les acercaban bandejas con copas de cava espumeante. La historia de este eminente reducto, del castillo y el jardín botánico, y sus propietarios (“els russos”), se remonta al año 1927 y es bien conocida. A veces, encapsulados en nuestras fueraborda British Seagull (mis padres habían comprado dos embarcaciones), unas de las poquísimas barcas que se veían navegando durante el día, costeábamos hasta llegar allí, sin ningún afán de cotillear, ni de espiarles, ni nada de nada, simplemente para disfrutar de aquel lugar que, como todas las calas y los rincones mediterráneos a los que nos acercábamos, era de una belleza incomparable. A veces, decidíamos de repente darnos un primer chapuzón en las “Illes Formigues”, materialmente forradas de mejillones. Duele percatarse de que, a causa de la depredación humana, los mejillones han pasado a la historia, igual como las lejanas contiendas de piratas y naufragios documentados en estas islas. Ya en la “bañera de la rusa”, sin nadie que nos estorbara, chapoteábamos desnudos y nos metíamos por la cueva no sumergida que se encontraba en aquel enorme barreño rodeado de rocas rojas y

pinos, rozando el agua de reflejos azulados y peces; sin duda, un paisaje de ilustre linaje, como los aristócratas del castillo en lo alto del Cap Roig. A menudo, seguíamos nuestro camino hasta “Cap de planes”. Qué gozada. La playa de Port Pelegrí era amplia, de entre setenta y ochenta metros de largo, y de grano grueso de un color dorado al igual que sus fondos que se hundían rápidamente a poco de entrar en el agua; recuerdo que la nitidez del agua hacia aún más difícil calibrar la profundidad. Además de la Punta dels Burricaires y los Banys d’en Caixa, estaba limitada por unas casetas (creo que eran ocho) con los techos abovedados y puertas de tableros pintadas de color azul marino y mi dulce recordar todavía evoca algunos de los pocos pescadores que quedaban y que allí faenaban y guardaban sus barcas. Una de aquellas casetas era de nuestros amigos, los propietarios de los apartamentos, y encima de la bóveda habían construido (no sé si ellos o ya se lo encontraron así) un piso con dos dormitorios y un comedor y una cocina en miniatura. Al fondo de la caseta, desde la puerta de entrada, había un baño y, en un rincón, un plato de ducha de agua helada y salobre y, a la derecha, subía empinada una escalera al primer piso. Mis padres, además de los tres apartamentos, la alquilaban cada año como un espacio de desahogo; para guardar remos, cañas de pescar y utensilios playeros. Y, evidentemente, para nuestro deleite. Allí dormíamos dos de mis hermanos y yo, y nadie ni nada podía hacernos cambiar de idea para sacarnos de allí. En el comedor, una amplia ventana de cuatro batientes se abría sobre la playa y, a unos escasos treinta metros, el mar, y recuerdo el ruido de las olas por la noche lamiendo los pies de la arena y como el agua del primer baño por las mañanas me parecía más transparente que en cualquier otro lugar. Y, sobre todo, me acuerdo de la libertad de que gozaba, mucho más auténtica y genuina. Amaba el pueblo de Gelida pero en Calella me olvidaba completamente de él. Cuando a primeros de septiembre regresábamos, lo percibía como empequeñecido y me sentía mentalmente alejada de las historias de mis primos y amigos, aunque a los pocos

días me habituaba y disfrutaba como la que más de aquel mundo y del recreo y diversión que el Penedés nos ofrendaba. Algunas noches, mientras mis padres iban al parisino Madame Zozó, ubicado en Mont-ras, o a las actuaciones de relieve que se celebraban en Cap Sa Sal, cerca de Begur, por decir uno más de los muchos lugares a los que acudían, yo me acercaba con mis amigos y novietes, pues cada año tenía uno distinto, al club La Guitarra, al que mis padres también iban a menudo. Para llegar a La Guitarra, atravesábamos a pie el pueblo hacia el norte y, a lo largo, cruzábamos la cala del Canadell por un camino de arena bastante maltrecho que pasaba por delante de la casa de veraneo de la familia de Josep Pla. Recuerdo el canto de los grillos, la oscuridad bañada por la luz de millones de estrellas diminutas, el bochorno y la cháchara que compartíamos, felices hasta la extenuación, mientras caminábamos hacia allí. La Guitarra estaba en el extremo norte de la playa del Canadell, casi arañando el agua. Era una pequeña sala iluminada con velas y, por la parte que daba a la playa, tenía unas vueltas cubiertas de cañizo. Allí, René Larroque «Jimmy Rena» y su esposa Manó nos amenizaban con veladas jazzísticas maravillosas. De vez en cuando, se organizaban jam-sessions espontaneas, en las que participaban desde músicos de todo el mundo que veraneaban por la zona hasta jóvenes entusiastas del jazz. Como, por ejemplo, los hermanos Gili que, más tarde, crearon La Locomotora Negra. Nosotros nos quedábamos fuera del local, en la playa y al resguardo de la luz tamizada del cañizal, desde donde un cálido ritmo del más puro jazz salía a recibirnos. Nos bastaba con desperezarnos sobre la arena o apoyarnos en el vientre de alguna barca y dejar resbalar suavemente la arena viva entre los dedos de las manos. Las horas nos pasaban volando y, a veces, nos quedábamos allí hasta final de fiesta.

Cuando mis padres entraban en el local, Jimmy Rena y Manó interrumpían la pieza que estaban tocando y los saludaban con la canción “Et maintenant” que Gilbert Becaut compuso en el año 1962. En más de una ocasión, mi padre les había pedido que la tocaran, e incluso la había interpretado él mismo en el piano

de Jimmy Rena, y aquella canción se transformó en un clásico de acogida. ¡Qué emoción siento ahora! Entonces, nosotros, que estábamos en la playa escuchando la música, nos poníamos en pie como impulsados por un resorte y, entre risas, les observábamos furtivamente por entre las rendijas del cañizo; mi padre tomando un whisky y mi madre, cava o una bebida refrescante, lo más probable con ginebra o ron, sentados alrededor de una pequeña mesa redonda, escuchando, aplaudiendo y charlando.

Recuerdo con gran viveza las llegadas nocturnas al apartamento de la playa de Port Pelegrí, a la que subíamos o bajábamos por un sendero de tierra bordeado de pitas y adelfas enormes. Un silencio imponentemente hermoso, que rozaba la historia de miles de años y retrocedía hasta la época de las velas latinas, siempre acompañado por el vaivén de las olas naufragando sobre la arena y de los reflejos de la luna. A veces, soplaba un vientecillo que apenas levantaba el oleaje y rizaba suavemente el mar. Y, a lo lejos, barcas pescando a la encandilada. Me resulta imposible contar las ocasiones que nos habíamos bañado en la oscuridad de aquellas aguas tan serenas. Recuerdo también que, a veces, el viento nos abrazaba con la música del Saint Tropez, a donde ya de más mayores íbamos a menudo, una discoteca paradisíaca, con terrazas sobre las rocas del mar y bombillas de colores. Los primeros años de nuestro estreno en Calella, las callejuelas del pueblo estaban sin asfaltar y tan solo había una línea telefónica, por lo que para llamar o recibir llamadas era preciso acudir a una centralita del pueblo. Por supuesto, las cosas fueron cambiando con el boom turístico de la década de los años setenta y el camino de tierra ocre por el que bajábamos al pueblo se asfaltó y nuestro bloque de apartamentos dispuso de centralita propia. Aun así, los contactos telefónicos todavía eran, a menudo, complicados.

Durante algunos agostos, en la playa de Port Pelegrí, donde hoy, entre los parasoles y toallas, no cabe ni un tubo de bronceador, solamente cuatro familias bajábamos a bañarnos. Además de la nuestra, estaban los propietarios de los apartamentos, otros amigos nuestros de Gelida y unos alemanes con los que

entablamos amistad y con los que compartíamos aperitivos, “musclades” y “cremats”. También corría por allí un joven pescador, enjuto, moreno, guapísimo, que se llamaba “Juanito”. ¡Cuántas veces con alguno de mis hermanos habíamos visto salir el sol, navegando con él en su llagut de pesca! También nos vendía refrescos que llevaba en una neverita. Al cabo de unos años se casó y, él y su esposa, crearon un bar-restaurante en uno de aquellos sótanos de la playa, propiedad de mi tío arquitecto. Aun hoy, aunque ellos ya apenas están allí, y mucho menos atendiendo al público, vamos de vez en cuando a disfrutar de una de las excelentes caceroladas de arroz de langostinos y frutos de mar. El bar-restaurante se ha modernizado y se ha ampliado con unos tendales en la playa pero, en la caseta, en el bar-restaurante, todavía están los remos, las brújulas de barco, las redes y los aparejos de pesca que, en aquel tiempo ya pretérito, se amontonaban encima de un altar de botellas. Sin embargo, ya no es lo mismo. Ahora, en el mar, centenares de boyas naranjas ahogan los miles de lucecitas chispeantes que, en nuestra época, flotaban solitarias. Nuestra época de juventud, la de montar a caballo, la de las regatas con veleros 470 y del esquí acuático.

Habían pasado unos años desde aquella primera aventura en que tardamos más de cuatro horas para llegar a Calella. El día en que ocurrió el desastre, yo debería tener unos dieciséis años. Seguíamos asistiendo a las veladas de jazz de Jimmy Rena y Manó, acomodados en nuestra platea de preferentes, entre cañizares y el olor salobre. La noche anterior, nos acostamos cuando el pueblo hacía horas que dormía; en consecuencia, al día siguiente nos levantamos muy tarde. Abrí de par en par la ventana, la luz entraba a raudales y mientras me ponía mis gafas de sol di los buenos días a Claudia y Basi que, sentadas en la arena, esperaban a que nos levantáramos para poder entrar. Nuestros amigos de Gelida, padres e hijos, bajaban a la playa invariablemente a la misma hora, hacia las once, y, por lo que vi, ya estaban totalmente instalados donde siempre, muy cerca del agua. Mi padre también estaba con ellos. Desafiando sus dotes de barítono, cantaba a pleno pulmón aquella zarzuela con la que a menudo nos regalaba los

oídos: “Costas las de Levante, playas las de Lloret…”. Menos mal que éramos pocos, familiares y amigos. Me duché, me puse el bikini y un pareo, cogí el libro que aquellos días estaba leyendo, mi sombrero de paja y una toalla y, mientras desayunaba en el bar de Juanito y su esposa, llegaron los amigos alemanes con sus hijos; al poco rato, bajaron los propietarios de los apartamentos, uno de mis hermanos con Michel, el joven francés que pasaba el agosto con nosotros (mi hermano había estado el mes de julio en su casa, una preciosa mansión del Rhône), luego vinieron mis padres, el resto de mis hermanos y, esparcidas por la playa habían una o dos familias más, que se alojaban en los mismos apartamentos que nosotros. Me apetecía leer un rato, así que no me sumé al corro que formaban mis padres y amigos y, en cambio, me cobijé en la sombra de los Banys de’n Caixa, en el recodo derecho de la playa, a unos treinta metros del sendero de pitas y adelfas que cuesta arriba conducía a los apartamentos. Sentada en el límite de la arena húmeda, el ruido de las olas me parecía aún más perezoso que días anteriores.

Entonces fue cuando le vi; hundido en el agua cristalina del mar, entre las rocas que sobresalían del fondo. Un lugar donde la transparencia del agua engañaba aún más en lo que hace a la apreciación de su profundidad. No tardé en darme cuenta de que aquel chiquillo no buceaba, ni cogía lapas ni piedrecitas, sino que estaba extrañamente inmóvil; demasiado inmóvil y como algodonado, balanceándose al vaivén muy suave del agua. Me levanté de un salto, me zambullí horrorizada y lo saqué a flote mientras, a gritos, suplicaba ayuda. Mi padre se acercó corriendo con una expresión atribulada, lo cargó como un haz de leña, lo tumbó en la arena y le practicó incansable sus conocimientos de socorrismo mientras yo le frotaba los pies y las piernas para darle calor, para hacer que la sangre fluyera o qué sé yo, y le besaba sus delicados párpados de niño, sus labios azulados. El cuerpo desmayado del muchachito, de piel blanquecina como la leche, no reaccionaba a nuestros esfuerzos para devolverlo a la vida. Entonces me

acordé de los inyectables que mi padre tenía en el apartamento para los fallos cardíacos. En casa, ni él ni nadie tenía problemas cardíacos, de modo que su empeño por tener a mano aquellos misteriosos medicamentos era inexplicable. En aquellos desesperados momentos pensé que podrían ser útiles. Hecha un cromo con la arena empastada por todo el cuerpo, me abrí paso por entre el corrillo de hermanos, amigos y bañistas que intercambiaban miradas de angustia, subí el sendero corriendo y así seguí hasta llegar, jadeando, al apartamento de mis padres. La barbilla me temblaba. Revolví cajones y armarios y, por fin, los encontré. Con una mano, sujeté con fuerza el inyectable y, con la otra, la caja con la jeringuilla y volví a la carrera hacia la playa suplicando que el niño no se muriera. Ay, por favor, por favor, que no se muera. Pero todo fue en vano, porque el ancla de aquel crío, el ancla que nos sujeta a la vida, se había desasido al rato de hundirse en aquellas aguas tan transparentes. No llegué a tiempo de alcanzarle. Navegaba, se alejaba irrevocablemente, ya en alta mar, en la barca de Caronte. No podía tenerme en pie, y, a pesar de que no fue a mí a quien el diablo mandó aquella desdicha, me dejé caer sobre la arena en un estado de shock.

Desde la centralita de los apartamentos no había manera de conectar con el equipo de salvamento y la ambulancia tardó en llegar. Aún recuerdo como si fuera hoy mismo aquel hombre enjuto de rostro desencajado y espesas lágrimas resbalando por sus mejillas pálidas; sus piernas desnudas y temblorosas; sus pies descalzos corriendo torpemente sobre la arena gruesa de la playa; su mano apretando la de su hijo acostado en la camilla que dos socorristas transportaban hacia la ambulancia, a pleno sol de un día luminoso. La angustia de aquel hombre era tan profunda que, desesperado, hubiera podido ponerse a gritar. Son todo imágenes brutales que guardo en un rincón de mi memoria.

Durante unos días el verano dejó de ser veraniego. Mientras la música de Jimmy Rena y Manó sonaba yo lloraba por dentro igual como lo hice mientras acompañábamos a aquel padre de lágrimas amargas que, agarrado a la mano

desvanecida de su niño, temblaba como una hoja. Los padres les habían complacido, al chiquillo y a su hermana, en sus ruegos para que los dejaran bajar a la playa a jugar mientras ellos deshacían las maletas para pasar sus anheladas vacaciones en aquel apartamento playero de Port Pelegrí. De repente, en el tiempo que dura un parpadeo, toda su vida se había hecho añicos. Y era tan solo el inicio de una tristeza que llevarían consigo de por vida: recuerdo que meses después fui a visitarlos a su país y continuaban arrastrando la pena, tristes, desconcertados, dándole vueltas y más vueltas a un solo minuto de sus vidas. El minuto en que una llamarada infernal había emergido del paraíso veraniego y había consumido la vida de su hijo, y también, de otra manera, las suyas propias.

Sí, saqué del mar un niño ahogado. Estas cosas no se olvidan.

Maltratos poco visibles a niños y niñas

¿Qué nos dice la investigación psicológica sobre los efectos de separar los niños de sus padres?

https://www.huffingtonpost.es/entry/maltratos-poco-visibles-a-ninos-y-ninas_es_5d1f65c0e4b04c481412cb53

Pocas cosas nos aterran y conmocionan más que ver sufrir a los niños. La crueldad de Donald Trump con los niños es lo que, como psicóloga social, me ha empujado escribir este artículo. Un personaje que por orgullo, no lo dudéis, rehusó impunemente el acuerdo de París sobre el cambio climático: no es persona que acate pactos que no provengan de él. No importa que el mundo se caiga a trozos (disculpad el alarmismo, pero creo que, tal como están las cosas, es una obligación).

De acuerdo, el párrafo anterior es una digresión de lo que en realidad quiero deciros, pero me sirve para fijar con qué tipo de energúmeno nos enfrentamos. Por si alguien tenía alguna duda.

Centrémonos en los refugios para criaturas inmigrantes cerca de la frontera de Estados Unidos con México. Ahí malviven cientos de niños y niñas separados por la fuerza de sus padres, acusados de entrada ilegal. La Casa Blanca aseguró públicamente que los ubicarían en familias de acogida o que harían todo lo necesario para que estuvieran atendidos. Sin embargo, según diversos testigos, la calidad del cuidado en el amplio programa de detención es tremendamente deficitaria y la materialización del plan de acogida extremadamente lenta. Más allá del encarcelamiento en estos campos, que ya de por sí es inhumano y horroriza, ¿qué nos dice la investigación psicológica sobre los efectos de separar los niños de sus padres? 

En varios de mis estudios trato en profundidad el tema de la importancia para el equilibrio emocional y la salud de disponer de redes sociales de afecto. Puedo asegurar que, en este sentido, la política fronteriza de Trump tiene unas consecuencias nefastas. En síntesis: nuestra salud y felicidad dependen de que estemos inmersos en redes sociales de confianza y, francamente, no se me ocurre nada más representativo de esto que la relación entre una criatura y sus padres. La separación forzosa de estos niños y niñas les causa una angustia emocional extrema. A los pequeños y también a sus padres. Y no me refiero sólo a la tristeza. Las respuestas emocionales extremas a la separación de los padres son parte del plan evolutivo de la especie humana para mantener a estos padres cerca. Esto es debido a que a lo largo de la evolución humana la ausencia de un cuidador ha significado una muerte prácticamente segura. 

Si viéramos imágenes de estos niños y niñas siendo maltratados físicamente por los agentes fronterizos estadounidenses, no lo toleraríamos ni un solo instante.

Las mentes y los corazones de los pequeños sólo pueden mantener este nivel de angustia durante cierto tiempo, antes de tener que enfrentarse a una decisión terrible: continuar llamando a sus padres por medio de un dolor emocional severo o asumir que les han perdido. Pues bien, los cerebros de los que eligen este último camino comenzarán, como consecuencia, un curso de “desarrollo acelerado”, ya que madurarán más rápidamente. El problema es que esta rápida maduración suele producirse al precio de una inflexibilidad cognitiva y emocional posterior, y de la asunción de que el mundo es extremadamente peligroso y que las amenazas deben ser evitadas de forma automática, sin pensar. El trauma psicológico afecta pues el comportamiento en el futuro y, como he dicho antes, a la salud y el equilibrio emocional. 

Tengo la firme certeza de que si viéramos imágenes de estos niños y estas niñas siendo maltratados físicamente por los agentes fronterizos estadounidenses, no lo toleraríamos ni un solo instante. Lo consideraríamos lo que realmente es: violencia contra los niños. Pero el hecho de que el daño que se está haciendo hoy en día en la frontera con México no sea visible no debería resultarnos menos perturbador. A esto se le llama violencia psicológica. Las acciones que se realizan para frenar esta insidiosa política de la Casa Blanca son muy parsimoniosas. Incluso he leído que esta parsimonia es intencionada. No tengo duda de que hay mandatarios sensatos que quieren enderezar esta locura inducida por un individuo que es carne de psiquiatra. Lo que quizás no saben es que estos niños y niñas arrebatados de sus padres arrastrarán las cicatrices de la inacción durante mucho tiempo. 

https://www.huffingtonpost.es/entry/maltratos-poco-visibles-a-ninos-y-ninas_es_5d1f65c0e4b04c481412cb53


La genialitat biològica d'allò que anomenem amistat

La solitud és letal. Què es pot fer?

Maria Àngels ViladotWriter, PhD in Social Psychology

Aquest article també està disponible en castellà.

Amb els amics compartim la càrrega de la vida, ens ajudem a gestionar les amenaces i entrebancs del dia a dia:  els problemes a la feina, la febre del nen i el cangur que no es presenta, els ensurts de salut, les baralles amb el cònjuge o la parella, les creixents necessitats dels pares ancians... Tant de bo sempre tinguéssim amics. Segons l’estudi de La Caixa (2019) Soledat  i risc d’aïllament social de la gent gran, la soledat preval en totes les edats, s’incrementa a mesura que passen els anys i s’agreuja especialment a partir dels 65 anys, quan la xarxa social d’amics comença a trencar-se. Per a ells, per a tots, en realitat, els amics ja no són un luxe. Són un salvavides.

Permeteu-me una digressió personal. Érem un grup de cinc amigues. Voltàvem els vint-i-tants anys i algunes estàvem casades;  estàvem iniciant la nostra vida professional i gaudíem de l’energia de la joventut. Un dia vam prendre la decisió de trobar-nos un cop per setmana. Amb els anys, el temps que passàvem parlant de les nostres vides, sobre els estudis, els caps i l’atur, sobre els fills i els marits, el vam anar emprant gradualment per parlar sobre la mort dels pares, les ferides afilades del matrimoni i de la vida.

El nostre grup era com les botigues dels xinesos, on tenen de tot: un lloc únic d’assessorament professional, ajuda logística i auxili emocional. Però amb el pas dels anys, els fills van començar a succionar el nostre temps, els compromisos laborals i els viatges es van intensificar, els pares es van posar malalts, van necessitar cures i van morir. Una mena de força centrífuga ens apartava del grup. Els tensors que ens allunyaven entre nosaltres giraven cada vegada més i més ràpid fins que van estirar tant que, finalment, es van trencar.  Va arribar un moment que trobar-nos cada setmana es va convertir en una càrrega. Seguim sent amigues individualment, però el grup es va dissoldre.

En la nostra societat més d’un terç dels adults entre els 45 i els 65 anys d’edat estan tristament sols. El psicòleg i neuro-científic, James Coan, i els seu equip de la Universitat de Virgínia estan estudiant la manera en què el cervell transforma els nostres contactes socials en una millor salut mental i física. Les seves investigacions demostren que mantenir vincles estrets amb éssers estimats de confiança actua com amortidor vital contra els factors estressants externs; tindrem vides més llargues, felices i saludables. Ens creixerà el cabell, millorarà el nostre to de pell, el nostre sistema immunològic es reforçarà. Amb una xarxa d’amics les persones  es recuperen més ràpidament del càncer. Són menys propenses a patir atacs cardíacs o vessaments cerebrals. Es protegeixen de la depressió i tenen moltes més probabilitats de mantenir els seus records intactes a mesura que envelleixen. Sentir-se sol és tan dolent per a la salut com fumar 15 cigarrets al dia. Però la neurofisiologia subjacent a aquests vincles segueix sent difícil d’entendre. L’últim descobriment de Coan és d’allò més sorprenent: simplement prendre la mà d’un ésser estimat ofereix protecció contra l’estrès equivalent a una descàrrega elèctrica.

En la nostra societat més d’un terç dels adults entre els 45 i els 65 anys d’edat estan tristament sols.

Vistes les terribles conseqüències de la soledat diria que abandonar la xarxa d’amics és un error.  La solitud és letal. Què es pot fer? Aquesta era la pregunta que em perseguia quan veia l’espai en blanc de la meva agenda que les meves amigues un dia van ocupar setmana rere setmana. L’aïllament es va aguditzar quan vaig deixar tots els meus treballs per a dedicar-me gairebé exclusivament a la tasca silenciosa i solitària de la literatura: llegir i escriure llibres. Em vaig decidir per un pla. Trobar amistats en dues direccions: cap a enrere en el temps i al voltant del meu món. Mirant cap enrere, he tractat de trobar les meves velles amistats, incloent les de la infància. També miro al meu voltant i trobo amics entre altres escriptors i en les meves incursions ateneistes a l’Ateneu de Barcelona.

Quant al meu grup d’amigues, ens reunim de tant en tant, per Pasqua o per Nadal, amb l’esperança que molt aviat trobarem el camí de tornada. Podria succeir, ¿per què no ?; de fet hem compartit moltes històries, rialles i copes de vi. El que mai no s’allunya del meu pensament és el fet que la ciència confirma la dita que diu que “qui té un amic té un tresor”. Quina saviesa!

Notre-Dame i Quasimodo

Notre-Dame i Quasimodo

A vegades l’atzar ens colpeja.  No hi ha res que puguem fer-hi. D’un dia a l’altre,  Notre-Dame de París es crema. La virulència de l’incendi és implacable. Als parisencs els costarà de pair.  Però el món és global i tots i totes estem corpresos del que entenem  que és una catàstrofe nacional. S’ha derruït un tros de la Historia i de l’Art d’Europa.  Ni més ni menys.

El feminisme, una tasca de per vida

Les reivindicacions de les sufragistes pioneres eren molt bàsiques, tan elementals com poder exercir el dret fonamental de votar. D’elles va néixer el feminisme. Com va passar amb el moviment hippie, també el feminisme ha estat i està en el punt de mira mercantil. Fa molta gràcia, o molt poca, segons com es miri, que ja a finals del segle XIX la popular cadena Macy’s creés un kit sufragista a fi que aquelles dones que volguessin manifestar-se poguessin “lluir un barret de guerra, uns pins per al barret, una llanterna, una faixa ampla, dues agulles de pit i una banderola”. I tot pel mòdic preu d’1,68 dòlars. Avui moltes marques de tota mena i productes culturals utilitzen missatges feministes per atraure els compradors. El mercantilisme banalitza i assimila així els moviments que soscaven els fonaments de l’ statu quo social.

Però aquests processos d’assimilació mercantils són una minúcia al costat del sexisme hostil que exhibeix una part de la nostra societat. A través d’estratègies de desprestigi, intenta anorrear els drets legítims i els valors que defensa el feminisme: justícia, igualtat, llibertat, amor... no només per a les dones sinó per al món sencer. Molts homes no entenen el feminisme i tampoc algunes dones. Creuen que ser feminista és odiar els homes. Ni de bon tros. A mi, per exemple, m’interessen sobretot els homes i les dones que tenen mentalitat oberta. Les que lluiten contra la desigualtat a la seva família, a la feina i a la vida diària. En aquest sentit, no m’agraden les dones que quan arriben al poder reneguen del feminisme. Per exemple: durant el govern Thatcher les dones del Regne Unit van perdre molts drets.

El feminisme vol alliberar les mentalitats dels estereotips negatius i dels rols de gènere prefabricats i perjudicials que encara avui defineixen la feminitat i la masculinitat. Una tasca vitalícia perquè les capes psicològiques que perfilen el que és ser una dona i un home estan profundament arrelades. En totes les religions, en el catolicisme, el judaisme, l’islam o en el budisme (encara que no sigui una religió), la dona és considerada un ésser inferior. I, a casa nostra, aquest sexisme hostil està present en els partits conservadors i de la dreta més rància. Em refereixo al partit que tots sabem i als seus adlàters. En les seves manifestacions i campanyes sovint sentim desqualificacions del feminisme amb mentides, ironies mordaces i eufemismes. Els interessa mantenir l’ statu quo, ja que, si no, els privilegis dels homes, que defensen a mort, quedarien en entredit. S’aferren a una identitat de gènere basada en la superioritat del gènere masculí (una supremacia que exerceixen com un do de la naturalesa) i busquen la gent amb una identitat de gènere bastida per aquests paràmetres masclistes. L’estratègia consisteix en presentar el feminisme com una amenaça a l’autoestima masculina per aconseguir una forta adhesió emocional. Són partits que es basen en l’essencialisme per posar les dones “al seu lloc”. El feminisme no es mou per por sinó per un humanisme igualitari, i vol convèncer amb valors positius.

Maia Viladot, relats quotidians com memòria històrica

"Records d'infantesa, amb una Barcelona grisa com a escenari i el ressó dels serials de la Francis...". Maia Viladot (Barcelona 1951) publica "Laberint al soterrani i altres contes" (Viena Edicions).

Maia Viladot pretén descriure, a través d'una sèrie de relats curts, vivències personals i familars d'una época molt concreta a la ciutat de Barcelona i en d'altres indrets del país.

En la nota de l'autora, que obre el llibre, ella mateixa ho explica així: "Els relats que presento són bàsicament autobiogràfics; com es diu ara, són 'relats basats en fets reals'. No són, doncs, ni relats plens de fantasia ni una obra de ficció."

Però podriem dir que són unes memories? És la pregunta que li fa La Independent.

Respon que el recordat Josep Mª Castellet solia dir, i repetir abastament, l'important que era escriure les memòries personals per a poder reconstruir la memòria històrica i col·lectiva d'un poble, d'una ciutat o d'un país.

Ara doncs, la pregunta seguent i obligada és: Aquest llibre de relats personals i familiars poden pertanyer a això que deia en Castellet?

"Estic d'acord amb en Castellet. Avui dia es valora molt la historia 'des d'abaix'. És a dir, la historia de la vida quotidiana. Les autobiografies literàries són una eina que aporta la literatura per entendre la vida quotidiana de les cultures, dels pobles, del seu passat. Hi ha històries increíbles que molta gent podría explicar i que ajudarien a l'estudi de la memoria histórica amb el recull d'experiències i vivències", respond.

Reflexiona més i afegeix: "El meu llibre són, efectivament relats autobiogràfic; relats literaris i, per tant, la realitat es barreja amb la ficció dels records. Però les situacions i experiències que conto són reals."

Explica així per on van, doncs, aquets reals del seu llibre. Però en aquesta curta entrevista mantinguda 'on line' amb l'autora, encara hi afegeix un altra element de reflexió:

"En el marc d'aquest corrent de l'experiència i la quotidianitat, fa uns anys vaig publicar dos llibres: un d'ells es basava en l'estudi de l'evolució i instauració del concepte d'infantesa. Per exemple, a l'edat mitjana els nens i nenes no existien (tampoc les dones); eren concebuts com 'adults en miniatura'. L'estudi de la quotidianitat aporta com es va instaurar el concepte d'infantesa."

"Un altre llibre que he escrit és l'estudi de diverses obres i autors que utilitzen la gastronomía com a eina literaria. A partir d'aquí, a través del menjar i el beure, s'nalitzen els costums, els valors, els conceptes de la vida de les gents de pobles diferents (Lletres en sabor del Premi Sent Soví de la Universitat de Barcelona)", recorda.

Ara, amb Laberint al soterrani i altres contes, Maia Viladot, doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona, escriptora, autora i editora entre moltes d'altres facetes, aproxima a qui llegeix aquest llibre a les seves pròpies vivències personals i familiars a través d'aquests relats.

Llegueix article original